Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 23 d’abril de 2015

El subtil sentit salvatge. Patrimonis, etnocentrismes i modernitats



El subtil sentit salvatge
Patrimonis, etnocentrismes i noves modernitats
Josep Fornés, antropòleg, museòleg i mestre.

“Entre els homes hi ha alguns que tenen tal o tal sentit d'una subtilesa extraordinària. Es veuen indis que jutgen per l'olfacte de la major o menor mescla que tenen els metalls preciosos, com ho fem nosaltres amb la pedra de toc. D'uns altres es diu que descobreixen a una gran distància el lloc on s'abriga alguna bèstia feroç; i els habitants de les illes Antilles distingeixen per l'olfacte si un francès o un negre ha passat pel camí. La perfecció dels sentits supleix en alguna manera entre els salvatges la feblesa de les seves facultats intel·lectuals.”

Reflexiones sobre la Naturaleza. Escritas en alemán por M. Sturm, aumentadas y metodizadas por M. Luis Cousin Despréaux; y anotadas y puestas á la altura actual de las Ciencias Naturales por el D. D. Tomás Cuchi. Tomo IV, que comprende los meses de julio y agosto. Con aprobación del Ordinario, Barcelona: Librería Religiosa, Imprenta de D. Pablo Riera, abril de 1852.

La supremacia del coneixement tal i com s’ha entès en la cultura occidental, s’ha vist reiteradament expressada de forma explícita o implícita en les obres i les accions dels qui ostenten el poder en tot allò que té a veure amb la Cultura, incloses les Arts.
Des de principis del segle XVII fins a la implantació del ferrocarril l’any 1840, la gent més benestant del món occidental es vantava d’anar de viatge recorrent allò que els actuals col·leccionistes d’art coneixen com el Gran Tour. Encara avui és normal trobar en una subhasta d’art i antiguitats tal o quina peça procedent d’aquest gran viatge en el que l’aristocràcia europea, i més tard l’alta burgesia americana, compraven souvenirs de luxe per recordar i fer ostentació de llur poder, cultura i pedigrí.
Escultures, mosaics i pintures s’amuntegaven en les sales de les residències de la gent rica, voltades de catifes de pell de grans felins, girafes i zebres. Tot plegat se solia coronar amb grans ullals d’elefant, punyals i màscares que feien les delícies d’amics, clients i pretendents.
Els segles XVIII i XIX van significar el capgirament de molts dels dogmes que el coneixement científic havia considerat com a veritats immutables. Charles Darwin  publicava l’any 1859 la seva obra sobre l’origen de les espècies, a partir dels estudis de Lamarck (1744-1829) sobre l’evolució biològica. Darwin va ampliar aquesta teoria afirmant que en aquesta evolució existia una lluita per la vida en la qual només les espècies més fortes aconseguien sobreviure. Com que no hi ha cap cosa més incòmode per a la ignorància que el coneixement, les noves teories haurien de provocar una reacció d’hostilitat entre els segments més conservadors de la societat de l’època.
Arreu sorgíen caricatures i reflexions calumnioses on es ridiculitzaven unes idees que posaven en qüestió l’origen de la condició humana i la seva supremacia damunt les bèsties. El nostre país no va estar exent d’aquesta polémica, i va ser molt viva entre la gent corrent, fins al punt d’aparèixer una etiqueta d’una marca d’anís amb la caricatura d’una mona amb aparença humana  amb una llegenda que enaltia, potser irònicament, el valor de la ciència i del mateix producte: Es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento.
L’esclavitud era encara una realitat ben viva, o potser no tant com ara, tot i els primers moviments abolicionistes. En alguns paísos d'Europa es van vendre esclaus a mercats públics fins l’any 1860, concretament a Rumania es venien i es compraven persones gitanes. Espanya va permetre el comerç de persones fins al 1837 en el territori peninsular, però molt més tard en les colònies; a Cuba es va vendre i comprar gent fins l’any 1880.
La construcció del concepte d’identitat que una societat fa de si mateixa és un procés dinàmic i complex, però molts dels qui hi hem pensat convindríem en que el que n’ha quedat de la cultura societària que conforma el “qui som nosaltres” d’avui, es va començar a construïr ara fa uns cent cinquanta anys.
Per aquell temps neixia a Baviera Karl Ernst Haushofer que, des de la càtedra de Geografia de la Universitat de Munic parlaria per primera vegada de l’eurocentrisme com a estratègia geopolítica i militar. L’eurocentrisme va ser un concepte molt anterior a l’etnocentrisme, un nou concepte sorgit durant els procesos de descolonització del segle XX. La supremacia del món occidental i dels seus models i patrons econòmics, socials, culturals i polítics s’havia de preservar a tota costa. Haushofer va tenir més influència que poder durant el nacisme, perquè s’havia casat amb algú que venia de jueus.
Al llarg de la història, en el pensament occidental hi ha planat l’ombra del racisme i la xenofòbia, la convicció fanàtica de que de tots els éssens vius l’home ha estat, és i será la cúspide; i que de tots els humans, “l’home blanc” ha estat, és i será superior als “altres” . Per designar el concepte d’home blanc, s’han usat eufemismes i sinònims com ara occidental, de raça ària, civilitzat, europeu. Per contra, a l’ “altre” se l’ ha anomenat exòtic, salvatge, negre, aborigen, extraeuropeu.
Els conceptes Occident i occidental, han tingut una enorme rellevància en la historia i en la cultura, perquè han definit creences, pensaments i coneixements des d’una perspectiva ètic, diferenciant-la de les cultures alienes.
L’antropòleg nordamericà Marvin Harris (1927-2011), creador del materialisme cultural, aplicaría els conceptes emic-etic a les estratègies de la investigación antropológica basada en el treball de camp i en la observació participant de l’investigador. La perspectiva emic es basa en la visió pròpia de la cultura.
Si bé el codi d’ètica de l’ICOM, el Consell Internacional dels Museus, defineix una metodología i una praxis professional que hauria d’aplicar-se a la gestió del Patrimoni quan diu: “Els museus treballen en estreta cooperació amb les comunitats de les que provenen les col·leccions, com també amb les comunitats a les qui presten serveis.” El cert és que sovint es prescindeix sense gaire escrúpols de la visió que tenen els mateixos protagonistes quan es parla de les pràctiques culturals de pobles ben distants a les societats considerades occidentals.
Establerta aquesta jerarquització del coneixement, hom es creu en ple dret d’atribuïr un contingut significatiu a qualsevol objecte d’una cultura aliena amb els paràmetres i els cànons estètics occidentals. El problema és que l’estètica prescindeix de l’ètica des de l’exercici abusiu de qui ostenta el poder de decidir sobre què és art des de la pròpia perspectiva, amb una actitud de jerarquía i domini.
El cert és que aquesta manera de fer les coses sembla haver retornat a l’escenari de la gestió pública del Patrimoni, fins al punt que hauria creat tendència. Si ens preguntéssim el per què d’aquesta moda etnocèntrica, d’aquesta banalització dels principis ètics, segurament convindríem en respondre amb una simple conclusió: és més fácil de fer i és més fácil d’entendre.
Exposar i explicar coses és més fácil que exposar i explicar significats. És més simple mostrar una escultura d’avantpassat del poble Fang enaltint la seva bellesa que intentar fer entendre el contingut i el significat ritual d’aquest objecte sagrat, i fer-ho adoptant una actitut d’igual a igual, ni que sigui per entendre millor aquella cultura i aquell sistema de creences.
La banalització del coneixement corre el risc d’èsser una pràctica acceptada per la societat. Fa ben poc hem pogut veure que la mateixa publicitat televisiva compara i assimila un electrodomèstic a una escultura clàssica i a una màscara africana per destacar el seu disseny innovador. El cinema d’acció ha estat el paradigma de l’etnocentrisme, arribant al paroxisme de revisitar els tòpics de l’exotisme més tronat.
La publicitat, el cinema i ara els museus convertits en aparadors de luxe per al turisme de masses, tot recobert de la pàtina del bonisme de la postmodernitat. Productes efímers d’un sol ús que empobreixen allò que hauria de ser el bé més preuat: el coneixement.
Sembla que aquell subtil sentit estètic dels anomenats salvatges, que fascinava la societat benestant de mitjans del segle XIX, torna a fascinar una societat urbana contemporània que vol les coses fàcils i sense compromís.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada