Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 11 de juliol de 2014

Plaçanovins


 
El mercat
La plaça, l’àgora, el lloc de trobada on tothom s’assembla, el lloc de treva garantida des de sempre, el lloc acordat on tothom té llicència per establir una relació de semblant: el qui compra i el qui ven, sense que importi massa l’estatus ni cap altra categoria. Vet aquí el mercat.

El mercat, com a sistema d’intercanvi generalitzat, ha garantit sempre un espai territorial i temporal de pau i ordre, un temps i un lloc on els qui compren i els qui venen simulen i mantenen llaços com de parentiu que segellen tractes presents i futurs. Els llocs de mercat són llocs especials on es donen de forma simultània i indissociable les funcions econòmica, simbòlica i social. El temps de mercat ha estat sempre un moment propici a la recreació d’un cert estat festiu, un moment especial on es permeten llicències que en un altre moment serien considerades com a inconvenients.

 
La festa
El fenomen festiu aparellat als mercats és comú arreu de la nostra Mediterrània on encara podem abellir els sentits amb la barreja de sons, olors i colors entre mercaderies de tota mena que continuen essent l’atracció dels forasters. Si n’és d’important la seva existència que hi ha mercats anteriors a les ciutats que els acullen. La Grècia antiga tenia les seves àgores, la Roma clàssica els seus fòrums, la Barcelona vella va tenir també els seus mercats com el de la Plaça Nova.
La plaça
La Plaça Nova va ser lloc de trobada de gent de tota condició: de minyones i pagesos, de burgesos i hortolans, de senyors i menestrals. La plaça ha estat testimoni de festes des de la vellúria dels temps. També va ser escenari de passions col·lectives avui inconfessables en la cultura societària dels barcelonins. Lloc d’execucions de la pena capital, lloc de tortures i vexacions públiques. Va ser defensa fora muralla contra els enemics quan gosaven assetjar Barcelona. Va ser el lloc de concentració de ciutadans agrupats en gremis com el de Cirurgians, que havien de formar el gloriós Batalló de la Coronela.
la història
Quan les pedres parlen és que tenen molta història que contar. Hi ha llocs a les ciutats investits d’una pàtina de memòria col·lectiva, d’un patrimoni intangible que depassa àmpliament la petitesa d’allò que és material. La grandesa de la petita història de la gent és capaç de superar el temps i allò que és més d’immutable en una ciutat: el canvi.
La gent
Si en fa de temps que el barri de la catedral de Barcelona ha perdut la seva preciosa i antiga trama urbana. Si en fa de temps que ha patit els estralls de guerres, bombes i enderrocs. Però malgrat tot hi ha encara gent que conserva com un testimoni personal, com un record íntim de la memòria col·lectiva, com un senyal del barri del mercat de fora muralla, una paraula que els identifica: plaçanovins.
El vot del poble de la Barcelona Vella
Voveo és el verb llatí que conté el significat del que avui en dia en diríem compromís. Voveo és prometre, mentre que votum és la promesa que hom fa. Els devots mantenien un compromís absolut amb la divinitat, per això d’aquest compromís ferm i renovat se’n deia devotio i ara se’n diu devoció. Quan els devots comparteixen una promesa assumeixen el compromís de mantenir-la. Hi ha vots de pobresa, vots d’obediència, vots de castedat, i també hi ha vots del poble.
El vot del poble és el compromís que la població adquireix amb una divinitat benefactora, un sant, una Marededéu, una santa; el patronatge de la qual sorgeix per efecte d’un favor concedit. Epidèmies, pestilències i mals lletjos de mal guarir terroritzaven la gent en temps anteriors als coneixements científics de la medicina moderna i l’ús dels fàrmacs antibiòtics.

La pesta, filla de la nit i companya de la fam, comprenia el còlera, la febre groga, la pesta bubònica, la lepra i qualsevol epidèmia mortífera. En el món catòlic hi ha sants taumaturgs, miraclers de les necessitats per excel·lència: Sant Sebastià, Sant Antoni Abat, Sant Miquel Arcàngel, Sant Cristòfor i Sant Roc.
A Barcelona la Junta del Morbo establia cauteles, prohibicions de concentracions públiques i disposicions sanitàries per facilitar la feina als sants miraclers, mentre els carrers s’omplien de fornícules amb les imatges dels taumaturgs protectors. Hi ha qui conta que la proliferació de fornícules de sants aniria lligada a la permissivitat de la Junta del Morbo amb l’autorització de festes populars en carrers i places on hi hagués la imatge del sant en temps de pesta, però no queda cap festaire que ho pugui confirmar…

Textes per a l’exposició 4 ¼ 425 anys de les Festes de sant Roc a Barcelona. Josep Fornés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada