Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 29 de juliol de 2012

Festa Major de Gràcia 2012. BAN

BAN Quan s’acosta el mes d’agost, quan la llum no dura massa, hi ha un trocet de món a on embellim carrers i places. Si fa fresca a hora baixa anirà en Joan desvetllant un secret tot fet de caixes, de filferro i paperam. Al balcó del senyor Pere hi ha penjat un elefant, i entremig d’un món de mones, un ninot el va empaitant. A l’entrada del carrer, entre el forn i el bar d’en Cisco, hi ha festaires a recer, quatre gotes mal comptades. El vent bufa de tronada, Collserola es veu tapat, Gràcia és tota endiumenjada i a la plaça hi ha envelat! A la porta, amb lletres grosses, un bàndol hi ha penjat que te diu, entre altres coses, quarts i hores ben tocats: “Avui ball fins a les dues, que demà toca pencar, que els dies abans de festa fins a quarts de quatre es pot rondar. No donem feina al brossaire, que no calgui netejar, que només sentim la flaire del perfum de festejar Contra el foc diabolical fora robes delicades, cal vestir cotó, com cal, vade retro sucarrades! I aquell bell adornament, que el carrer tot engalana, mai no es toca, solament abelleix veure’l, tu xala’t.” Al matí gralles i traques, a migdia hi ha convit, a la tarda hi ha cucanyes, i al capvespre esclata el pit. Que a la nit pertot llumeja, que avui en Roc troba marit, la Maria li té enveja i va amb un noi molt eixerit. Festa de l’agost de Gràcia, que enamores tanta gent, tot l’encant i ta bellesa fes durar fins l’any vinent.

La festa en temps de crisi



Les festes són moments forts en el calendari que marquen la diferència entre allò que és ordinari d’allò que és extraordinari. Ja a principis del segle passat, Arnold Van Gennep, un dels més eminents estudiosos d’aquestes qüestions a França, va entendre els rituals de pas com a celebracions de trànsit dels estadis en la vida dels humans. Més endavant l’antropòleg anglès Edmund Leach veia en les festes el trànsit de l’ordre profà a l’ordre sagrat.
Les festes expressen el pas del temps en la vida de les col·lectivitats humanes, reforcen el sentit de la vida en comunitat, relliguen el passat i el present, trenquen momentàniament la quotidianitat i la rutina, i transformen allò que, bo o dolent, és habitual.
La festa té a més a més un contingut simbòlic que sol ser reiteratiu i que amb el temps esdevé tradició. Com que els humans sóm animals simbòlics, la festa afecta el nostre comportament social. Aquest contingut psíquic i emotiu reforça el valor transformador de la festa, perquè  fa que els qui la celebrem relaxem els capteniments i les inhibicions que imposen les normes i les convencions socials habituals.
El poder transgressor de la festa ha incomodat sovint la gent que mana. Per aquest motiu l’autoritat sempre ha volgut controlar la festa. Però una festa de debò és gairebé incontrolable, per aquest motiu sovint espanta.
Però què espanta a la gent que fa les festes?
No hi ha res que espanti tan a la festa com la pluja. Malgrat això l’origen de moltes festes es relaciona amb els cicles agrícoles, en els que la pluja és un fenomen necessari. Les festes d’agost no es poden concebre sense un bon aiguat que desfaci el guarniment del carrer, tot i que empipa molt, però refresca.
Amb els cicles de crisi del sistema capitalista passa sovint el mateix que amb la pluja: malgrat que els temps siguin magres, la gent celebrem les festes.
Malgrat la grisor de la postguerra del franquisme, a Gràcia es va arribar al rècord de carrers guarnits en la festa d’agost. La repressió de la dictadura deixava poques escletxes de llibertat vigitada i la Festa Major n’era una. La gent del barri ho podia passar malament, però el berenar per la mainada no podia faltar, s’havia de poder somriure enmig d’una foscor tan llarga.
Aquesta capacitat humana de fer front a les adversitats de forma individual i col·lectiva té un nom: resiliència.
La capacitat de resiliència és també un fet social i cultural que es posa a prova en situacions de fort i llarg estrés com la pèrdua i l’abandonament afectiu, l’abús psíquic, el fracàs, la pobresa, la frustració... La resiliència és doncs un procés dinàmic que dóna com a resultat l’adaptació humana en positiu a les situacions d’adversitat extrema. Perdre una guerra i patir una llarga postguerra va posar a prova la capacitat de resiliència del nostre poble.
El temps de crisi actual pot tornar a posar a prova la nostra capacitat de resiliència, i la festa pot tornar a ser-ne un instrument d’utilitat. Durant la festa es creen les condicions per a la reciprocitat generalitzada, per a la cooperació i la solidaritat. La complicitat dels concelebrants, i la capacitat d’organització pròpia i col·lectiva, fan de la festa una eina poderosa per a l’autogestió de la petita societat, del grup de veïns, del carrer, del barri.
Resiliència no és resignació, sino que significa l’adaptació psíquica a les situacions extremes. Només amb equilibri emocional i una bona salut social col·lectiva es poden donar les condicions per a resistir i afrontar els canvis. Celebrar la festa en temps de crisi és plantar cara de forma positiva i col·lectiva a l’adversitat. 
No fa pas gaire temps, en l’Argentina del “corralito” s’hi van donar situacions d’extrema gravetat en que la solidaritat i la cooperació entre els veïns van ajudar a superar temporalment casos de desatenció de gent gran i de famílies amb necessitats urgents.
L’estructura organitzativa d’una associació de veïns d’un carrer en festes pot representar un actiu molt valuós en casos de necessitat. La organització autogestionada és vital en temps de crisi.
Recordo les crues imatges dels desplaçats d’una de les moltes guerres a l’Àfrica, morint-se al carrer davant la impassivitat dels habitants de la ciutat on havien anat a parar. Eren forasters sense nom, no els coneixien de res i els ignoraven.
Els humans necessitem establir vincles de reciprocitat generalitzada per tal d’enfortir la nostra condició d’humans. Les festes comunitàries ajuden a fer-nos millors humans.
Article publicat al programa de festes del carrer Verdi del Mig de Gràcia amb motiu de la Festa Major de Gràcia 2012