Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 15 de novembre de 2012

Catalunya: un nou estat inclusiu en l’Europa dels pobles?



 A Europa es viu un moment important pel que fa a la reivindicació de la sobirania dels vells pobles sense estructures d’estat. Escòcia, Flandes i Catalunya emergeixen com a alternativa al model dels estats nació de la Unió Europea. Quan un poble té la possibilitat de poder viure el moment històric del naixement d’un estat propi, assumeix col·lectivament tres grans responsabilitats: abandonar el passat, repensar el present i construir el futur.

Al segle XXI la vella Europa continua sent una realitat plural farcida de riscos i de potencialitats. Un dels vells riscos d’Europa és el radicalisme excloent que la va marcar durant el segle XX amb alguns dels més cruels genocidis de la història.
Per contra, una de les grans potencialitats d’Europa pot raure en la mateixa base de la seva pròpia societat, en la capacitat d’empatia de classe de la gent corrent dels seus antics pobles, en la permeabilitat inclusiva, en les noves utopies col·lectives que aquesta mateixa gent sigui capaç d’imaginar. Hi ha poques coses capaces de generar més interès social i polític que una comunitat en procés de construcció d’una nova identitat compartida.
Un nou estat d’Europa hauria de ser capaç de fer realitat la utopia de regular la inclusió de tota la gent que hi viu regularment. Les identitats múltiples construeixen noves identitats mestisses només quan la societat que acull a aquell qui s’hi incorpora és inclusiva i quan la legalitat i les accions de les administracions públiques hi van a favor i no en contra.
Quin sentit tindria, en qualsevol nou estat, reproduir les pràctiques dels estats nació que fan impermeables a la gent unes fronteres que són obertes a la lliure circulació de qualsevol mena de cosa material?
L’estat nació se sol perpetuar negant els drets dels pobles que incorpora i els drets d’aquells individus als qui impedeix l’accés a la ciutadania.
A Catalunya es dóna aquesta doble exclusió en un moment de precarietat i la gent corrent ja se n’adona. Caldrà doncs tenir-ho ben present a l’hora de repensar un futur social i polític en clau catalana.
La Catalunya d’avui és plural, com ho va ser la del passat i com ho serà la del futur. Constatar i assumir aquesta realitat com una potencialitat és allò que més fortalesa pot conferir al procés constituent d’un nou estat.
Les identitats col·lectives són realitats dinàmiques que canvien amb el temps, els pobles immutables no existeixen ni han existit mai en la història dels humans. El “nosaltres” d’avui no tindrà res a veure amb el “nosaltres” del futur, com tampoc s’assembla gens la “nostra” identitat d’avui amb la que van compartir o imaginar els nostres múltiples i ben diversos avantpassats col·lectius.
Quan els imaginaris i les identitats col·lectives es fixen per lleis i constitucions immutables, aviat acaben servint al privilegi de minories dominants i llavors esdevenen un llast.
El dia 25 de juny de 1992, el Regne d’Espanya va signar un acord amb d’altres països de la Unió Europea segons el qual es considera estranger “a qualsevulla persona que no sigui nacional dels estats membres de la Unió Europea”. Aquest acord, que entrà en vigor el 26 de març de 1995, és el que es coneix per Acord de Schengen.
En dret internacional, s’aplica la norma general segons la qual el nou estat segregat d’un estat preexistent assumeix i aplica automàticament tots i cadascun dels acords i tractats internacionals subscrits per l’estat anterior al qual pertanyia.
Seguint aquest raonament normatiu, la República de Catalunya assumiria i hauria d’aplicar l’Acord de Schengen, per la qual cosa aquells residents “no nacionals” serien considerats estrangers a la Unió Europea. Però aquesta condició d’estranger a Europa quedaria automàticament resolta en aquells supòsits en que el nou estat català, lliure d’antigues lleis espanyoles, concedís drets de ciutadania als “nous catalans” els quals passarien a ser automàticament nous ciutadans europeus de ple dret.
Quan la política deixa de voler ser només “l’art d’allò possible” per esdevenir l’art de fer possibles les idees, els conflictes s’esvaeixen i la gent corrent se sent millor representada i governada. Això sol generar confiances compartides i escombrar pors i temences.
Les identitats i les identificacions múltiples es resolen en dret internacional aplicant la vella pràctica de la nacionalitat múltiple. Hom pot conservar la nacionalitat originària i adoptar-ne una de nova. Hi ha qui té dos o més passaports, tot depèn de la permeabilitat de l’estat que els expedeix.
Valencians, mallorquins, aragonesos, castellans, equatorians o marroquins,  tindrien resolta la incertesa que s’escampa, sovint de forma malintencionada, amb rumors, propaganda i disseminació de temors infundats, si la nova república expedeix passaports als seus residents i a aquells qui s’identifiquen amb la nova identitat catalana.
No hauria de caler dir que seria pervers imaginar una negativa del Regne d’Espanya a conservar els drets de ciutadania, el ius solis (dret de naixença) i el ius sanguinis (dret de parentiu) als seus propis naturals que volessin compartir la nacionalitat espanyola i la catalana.
Una Catalunya independent que no expedís passaports als qui hi viuen regularment, vinguin d’allà on vinguin, hauria de ser impensable. Una Europa que no ho acceptés seria cega i sense futur.
Per construir el nou espai comú d’identificacions cal generar accions socials i culturals comunitàries que siguin inclusives. Significa afavorir el diàleg plural entre cultures i respectar els drets de les minories en la societat d’acollida. Reproduir els esquemes excloents dels antics estats, posant en pràctica un “neojacobinisme” a la catalana seria el pitjor dels errors.
Només amb grandesa es poden fer realitat els nous imaginaris que asseguren el futur dels pobles lliures.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada