Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 17 de gener de 2012

El primer Tradicionàrius.

L'any 1988 al cafè de l'Artesà, l'Ateneu de Gràcia, el centre cívic de la Travessia de Sant Antoni del que jo n'era un jove director, vam començar un cicle de cafè-concert de música tradicional. 
Com que experiències anteriors com els "Saraus de Primavera" en els jardins de l'antic Hospital de la Santa Creu, no havien tingut la continuitat desitjada, els músics impulsors no s'havien atrevit a tornar-hi. 
La meva amistat amb el músic Eduard Casals, company de gralla als "Grallers de Gràcia" i al grup de cercavila "Pamipipa", em va animar a fer-li la proposta a ell i al seu nou company de grup, en Jordi Fàbregas. Com que no s'ho acabaven de creue, els vaig anar a trobar en un bar de sota casa meva on solien anar a dinar, al carrer del Torrent de l'Olla entre els carrers de Betlem i Biada, ben aprop d'on vivia en Jordi Roure que treballava a Ràdio Quatre, i que m'havia venut el seu acordió de botons per a que també l'aprengués a fer sonar. En la trobada al bar els vaig fer saber que, com que ara dirigia el centre cívic, podia ser la ocasió propícia per iniciar una nova experiència: un cicle de cafè-concert de música tradicional. 
La veritat és que ja vaig ser prou agosarat, perquè el llavors regidor del Districte de Gràcia, Xavier Valls, m'havia advertit que no volia que convertís l'Artesà en un "cau de grallers".
Van haver de passar mesos per a que es concretés la proposta, però a la fi en Fàbregas va comparèixer a l'Artesà amb una primera idea. 
Tots els dubtes, propostes i preguntes rebien un sí per resposta, fins al punt que en Jordi va esclafí a riure nerviosament.
Jo li vaig preguntar què li passava?
La resposta va ser immediata:
- És que no m'ho puc creure, perquè no estic acostumat a que em diguin a tot que sí!
La crítica i el públic de l'època havien condemnat la música tradicional catalana en poc més que un reducte nostàlgic per a "minories". Per aquest motiu el nom del cicle de concerts tindria un nom de ressò antidiluvià: es diria "TRADICIONÀRIUS" com si es tractés d'úna espècies extingida de dinosaure.
Alguns dirigents "digitals" de l'Ajuntament de Barcelona se sorprenien que al Tradicionàrius hi vigués tanta gent, opinaven que "el Tradicionarius tiene su público..."
Però aquell públic era un públic actiu i còmplice que es feia seu el projecte com es fa en les festes. Perquè era això el què voliem: recrear, reproduïr l'ambient dels moments en que la música tradicional catalana, era viva i tenia present i futur. En Jordi Roure se les va empescar per fer venir un equip de Ràdio Quatre a enregistrar els concerts.
Enric Miró, actualment company del Museu Etnològic de Barcelona, em va demanar aquell divendres de1988 per filmar el cafè-concert on presentava en Carles Mas, inflant pesadament el su enorme sac de gemecs, tota una novetat en la Gràcia i en la Barcelona dels vuitanta! en "Panxito" al violí i a l'acordió, que acabava de venir de Mèxic i en "Roviretes", l'anyorat flabiolaire Josep Verdaguer de Folgueroles. Gràcies a Enric Miró tenim avui aquestes imatges.
Així va començar un projecte que acabaria essent el festival de música tradicional més important dels Països Catalans, un dels grans d'Europa al segle XXI
Feliç XXV aniversari!





1 comentari: