Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 21 de desembre de 2012

Nadala



Peus petits damunt la molsa, 
il·lusió, filferro i fang.

Petitet, de mica en mica, 
creix un món de casa estant.

En el cel de nit llumegen 
tot d’estrelles de paper,

dalt d’un brot de farigola 
hi ha un àngel, i vola bé!

Vora l’estanyol en calma 
hi ha parat un pescador,

amb sa llunetor de llauna 
fa que esclati la claror!

Collarets de llumeneres 
pinten dels quatre colors

focs i cases, ponts, dreceres 
i la cova dels pastors.

Pel damunt, una polsina 
que ara cau de dalt, ben alt,

poc a poc tot ho enfarina 
perquè ha arribat Nadal.

Josep Fornés, desembre 2012

dijous, 15 de novembre de 2012

Cataluña: un nuevo estado inclusivo en la Europa de los pueblos?



En Europa se vive un momento importante con respecto a la reivindicación de la soberanía de los viejos pueblos sin estructuras de estado. Escocia, Flandes y Cataluña emergen como alternativa al modelo de los estados nación de la Unión Europea.
Cuando un pueblo tiene la posibilidad de poder vivir el momento histórico del nacimiento de un estado propio, asume colectivamente tres grandes responsabilidades: abandonar el pasado, repensar el presente y construir el futuro.
En el siglo XXI la vieja Europa continúa siendo una realidad plural llena de riesgos y de potencialidades. Uno de los viejos riesgos de Europa es el radicalismo excluyente que la marcó durante el siglo XX con algunos de los más crueles genocidios de la historia.
Por el contrario, una de las grandes potencialidades de Europa puede hallarse en la misma base de su propia sociedad, en la capacidad de empatía de clase de la gente corriente de sus antiguos pueblos, en la permeabilidad inclusiva, en las nuevas utopías colectivas que esta misma gente sea capaz de imaginar.
Hay pocas cosas capaces de generar más interés social y político que una comunidad en proceso de construcción de una nueva identidad compartida.
Un nuevo estado de Europa debería ser capaz de hacer realidad la utopía de regular la inclusión de toda la gente que vive en él regularmente.
Las identidades múltiples construyen nuevas identidades mestizas sólo cuando la sociedad que acoge a aquel que se incorpora es inclusiva y cuando la legalidad y las acciones de las administraciones públicas van a favor y no en contra.
Qué sentido tendría, en cualquier nuevo estado, reproducir las prácticas de los estados nación que hacen impermeables a la gente unas fronteras que son abiertas a la libre circulación de cualquier clase de cosa material? El estado nación se suele perpetuar negando los derechos de los pueblos que incorpora y los derechos de aquellos individuos a quienes impide el acceso a la ciudadanía.
En Cataluña se da esta doble exclusión en un momento de precariedad, y la gente corriente ya se da cuenta.
Hará falta pues tenerlo bien presente a la hora de repensar un futuro social y político en clave catalana.
La Cataluña actual es plural, como lo fue la del pasado y como lo será la del futuro. Constatar y asumir esta realidad como una potencialidad es aquello que más fortaleza puede conferir al proceso constituyente de un nuevo estado.
Las identidades colectivas son realidades dinámicas que cambian con el tiempo, los pueblos inmutables no existen ni han existido jamás en la historia de los humanos.
El “nosotros” de hoy no tendrá nada a ver con el “nosotros” del futuro, como tampoco se parece en nada nuestra  identidad actual con la que compartieron o imaginaron nuestros múltiples y diversos antepasados colectivos.
Cuando los imaginarios y las identidades colectivas se fijan por leyes y constituciones inmutables, pronto acaban sirviendo al privilegio de minorías dominantes y entonces se convierten en un pesado lastre.
El día 25 de junio de 1992, el Reino de España firmó un acuerdo con otros estados de la Unión Europea según el cual se considera extranjero “a cualquier persona que no sea nacional de los estados miembros de la Unión Europea”. Este acuerdo, que entró en vigor el 26 de marzo de 1995, es el que se conoce por Acuerdo de Schengen.
En derecho internacional, se aplica la norma general según la cual el nuevo estado segregado de un estado preexistente asume y aplica automáticamente todos y cada uno de los acuerdos y tratados internacionales subscritos por el estado anterior al cual pertenecía.
Siguiendo este razonamiento normativo, la República de Catalunya asumiría y debería aplicar el Acuerdo de Schengen, por lo cual aquellos residentes “no nacionales” serian considerados extranjeros en la Unión Europea.
Pero esta condición de extranjero en Europa quedaría automáticamente resuelta en aquellos supuestos en que el nuevo estado catalán, libre de antiguas leyes españolas, concediera derechos de ciudadanía a los “nuevos catalanes” los cuales pasarían a ser automáticamente nuevos ciudadanos europeos de pleno derecho.
Cuando la política deja de querer ser sólo “el arte de lo posible” para convertirse en el arte de conseguir hacer posibles las ideas, los conflictos se desvanecen y la gente corriente se siente mejor representada y gobernada. Eso suele generar confianzas compartidas y acabar con miedos y temores.
Las identidades y las identificaciones múltiples se resuelven en derecho internacional aplicando la vieja práctica de la nacionalidad múltiple. Se puede conservar la nacionalidad originaria y adoptar una nueva. Hay quien tiene dos o más pasaportes, todo depende de la permeabilidad del estado que los expida.
Valencianos, mallorquines, aragoneses, castellanos, ecuatorianos o marroquíes, tendrían resuelto el miedo a un futuro incierto que, a menudo de forma malintencionada, se origina propagando rumores y propaganda, si la nueva república expide pasaportes a sus residentes y a aquellos que se identifican con la nueva identidad catalana.
No debiera ser necesario precisar que sería perverso imaginar una negativa del Reino de España a conservar los derechos de ciudadanía, el ius solis (derecho de nacimiento) y el ius sanguinis (derecho de parentesco) a sus propios naturales que quisieran compartir la nacionalidad española y la catalana.
Una Cataluña independiente que no expidiera pasaportes a quienes viven regularmente, vengan de dónde vengan, debería ser impensable. Una Europa que no lo aceptara sería ciega y sin futuro.
Para construir el nuevo espacio común de identificaciones son necesarias acciones sociales y culturales comunitarias que sean inclusivas. Hay que favorecer el diálogo plural entre culturas y respetar los derechos de las minorías en la sociedad de acogida.
Reproducir los esquemas excluyentes de los antiguos estados, poniendo en práctica un “neojacobinismo” a la catalana sería el peor de los errores.
Sólo con grandeza se pueden hacer realidad los nuevos imaginarios que aseguran el futuro de los pueblos libres.

Catalunya: un nou estat inclusiu en l’Europa dels pobles?



 A Europa es viu un moment important pel que fa a la reivindicació de la sobirania dels vells pobles sense estructures d’estat. Escòcia, Flandes i Catalunya emergeixen com a alternativa al model dels estats nació de la Unió Europea. Quan un poble té la possibilitat de poder viure el moment històric del naixement d’un estat propi, assumeix col·lectivament tres grans responsabilitats: abandonar el passat, repensar el present i construir el futur.

Al segle XXI la vella Europa continua sent una realitat plural farcida de riscos i de potencialitats. Un dels vells riscos d’Europa és el radicalisme excloent que la va marcar durant el segle XX amb alguns dels més cruels genocidis de la història.
Per contra, una de les grans potencialitats d’Europa pot raure en la mateixa base de la seva pròpia societat, en la capacitat d’empatia de classe de la gent corrent dels seus antics pobles, en la permeabilitat inclusiva, en les noves utopies col·lectives que aquesta mateixa gent sigui capaç d’imaginar. Hi ha poques coses capaces de generar més interès social i polític que una comunitat en procés de construcció d’una nova identitat compartida.
Un nou estat d’Europa hauria de ser capaç de fer realitat la utopia de regular la inclusió de tota la gent que hi viu regularment. Les identitats múltiples construeixen noves identitats mestisses només quan la societat que acull a aquell qui s’hi incorpora és inclusiva i quan la legalitat i les accions de les administracions públiques hi van a favor i no en contra.
Quin sentit tindria, en qualsevol nou estat, reproduir les pràctiques dels estats nació que fan impermeables a la gent unes fronteres que són obertes a la lliure circulació de qualsevol mena de cosa material?
L’estat nació se sol perpetuar negant els drets dels pobles que incorpora i els drets d’aquells individus als qui impedeix l’accés a la ciutadania.
A Catalunya es dóna aquesta doble exclusió en un moment de precarietat i la gent corrent ja se n’adona. Caldrà doncs tenir-ho ben present a l’hora de repensar un futur social i polític en clau catalana.
La Catalunya d’avui és plural, com ho va ser la del passat i com ho serà la del futur. Constatar i assumir aquesta realitat com una potencialitat és allò que més fortalesa pot conferir al procés constituent d’un nou estat.
Les identitats col·lectives són realitats dinàmiques que canvien amb el temps, els pobles immutables no existeixen ni han existit mai en la història dels humans. El “nosaltres” d’avui no tindrà res a veure amb el “nosaltres” del futur, com tampoc s’assembla gens la “nostra” identitat d’avui amb la que van compartir o imaginar els nostres múltiples i ben diversos avantpassats col·lectius.
Quan els imaginaris i les identitats col·lectives es fixen per lleis i constitucions immutables, aviat acaben servint al privilegi de minories dominants i llavors esdevenen un llast.
El dia 25 de juny de 1992, el Regne d’Espanya va signar un acord amb d’altres països de la Unió Europea segons el qual es considera estranger “a qualsevulla persona que no sigui nacional dels estats membres de la Unió Europea”. Aquest acord, que entrà en vigor el 26 de març de 1995, és el que es coneix per Acord de Schengen.
En dret internacional, s’aplica la norma general segons la qual el nou estat segregat d’un estat preexistent assumeix i aplica automàticament tots i cadascun dels acords i tractats internacionals subscrits per l’estat anterior al qual pertanyia.
Seguint aquest raonament normatiu, la República de Catalunya assumiria i hauria d’aplicar l’Acord de Schengen, per la qual cosa aquells residents “no nacionals” serien considerats estrangers a la Unió Europea. Però aquesta condició d’estranger a Europa quedaria automàticament resolta en aquells supòsits en que el nou estat català, lliure d’antigues lleis espanyoles, concedís drets de ciutadania als “nous catalans” els quals passarien a ser automàticament nous ciutadans europeus de ple dret.
Quan la política deixa de voler ser només “l’art d’allò possible” per esdevenir l’art de fer possibles les idees, els conflictes s’esvaeixen i la gent corrent se sent millor representada i governada. Això sol generar confiances compartides i escombrar pors i temences.
Les identitats i les identificacions múltiples es resolen en dret internacional aplicant la vella pràctica de la nacionalitat múltiple. Hom pot conservar la nacionalitat originària i adoptar-ne una de nova. Hi ha qui té dos o més passaports, tot depèn de la permeabilitat de l’estat que els expedeix.
Valencians, mallorquins, aragonesos, castellans, equatorians o marroquins,  tindrien resolta la incertesa que s’escampa, sovint de forma malintencionada, amb rumors, propaganda i disseminació de temors infundats, si la nova república expedeix passaports als seus residents i a aquells qui s’identifiquen amb la nova identitat catalana.
No hauria de caler dir que seria pervers imaginar una negativa del Regne d’Espanya a conservar els drets de ciutadania, el ius solis (dret de naixença) i el ius sanguinis (dret de parentiu) als seus propis naturals que volessin compartir la nacionalitat espanyola i la catalana.
Una Catalunya independent que no expedís passaports als qui hi viuen regularment, vinguin d’allà on vinguin, hauria de ser impensable. Una Europa que no ho acceptés seria cega i sense futur.
Per construir el nou espai comú d’identificacions cal generar accions socials i culturals comunitàries que siguin inclusives. Significa afavorir el diàleg plural entre cultures i respectar els drets de les minories en la societat d’acollida. Reproduir els esquemes excloents dels antics estats, posant en pràctica un “neojacobinisme” a la catalana seria el pitjor dels errors.
Només amb grandesa es poden fer realitat els nous imaginaris que asseguren el futur dels pobles lliures.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Col·lecció d'Etnografia


Un nou bloc on es pot trobar inventariada la meva col·lecció particular d'objectes etnogràfics recolectats arreu del món. Una col·lecció de patrimoni etnològic material dels Països Catalans, de la Península Ibèrica, del Magrib, de l'Amèrica Llatina, de l'Índia, de l'Orient Mitjà, d'Europa i d'Àfrica. 

S'hi poden trobar referenciades eines del camp, objectes de vida quotidiana  dels segles XIX, XX i XXI. Només cal entrar a http://josepfornesetnografia.blogspot.com.es/
http://josepfornesetnografia.blogspot.com.es/

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Coca de recapte

La coca de recapte és una coca salada d'hortalisses escalivades, típicament mediterrània. Als Països Catalans s'elabora des de molt antic, tan al Principat com a les Illes i al País Valencià, des del Segrià fins l'Alacantí. Germanes de la coca de recapte catalana es poden considerar la pizza napolitana i les altres variants de coques italianes, turques, àrabs i magribines.
La recepta que presento pot tenir moltes variants segons si la massa de pa és gruixuda o prima, i segons els ingredients. Entre les hortalisses podrem triar el pebrot vermell o el  verd, l'albergínia, el carabassó, la ceba, el tomàquet... Entre els salaments podem optar per l'arengada, els seitons, els ganyims... Entre les carns podem escollir les diferents butifarres, els lloms i altres carns, normalment de porc. També podem optar per posar-hi només vegetals i donar-li un toc picant.

Ingredients per a la massa:
250gr. de farina
3 cullerades d'oli d'oliva
1/2 got d'aigua tèbia
Un polsim de sal
Llevat de forner liofilitzat (un sobret)

Ingredients per al guarniment de la coca:
2 Carabassons
3 Tomàquets
2 Pebrots vermells
2 Arengades
15 Olives mortes

Preparació de les arengades:
Es salen sardines grosses en una escorredora, sense tocar cap, tripa ni espines. Es deixen sagnar durant set dies a la nevera. Es pelen, s'escaten i es netegen a raig d'aixeta fins a poder-les esqueixar sense espines.

Preparació dels pebrots escalivats:
Es couen els pebrots damunt d'una planxa o a les brases, anant-los girant fins que estiguin ben cuits. Un cop freds es pelen i es reserven en oli d'oliva.

Preparació de la coca:
Es prepara la pasta per al pa en una olleta en la que hi posem la farina flor, l'oli el llevat i l'aigua. Es fa la massa fins que no s'enganxi als dits, afegint farina o aigua. S'estén la massa damunt del marbre amb un corró i es guarneix amb les hortalisses i el tall. El carabassó es pela i es talla a rodanxes fines. Es van posant capes d'hortalisses i talls d'arengada esqueixada, olives , tomàquets i pebrots tallats. S'enforna en forn ben calent a 200ºC durant mitja hora vigilant que no es torri massa.

Es pot servir calenta o freda. S'acompanya de vi negre D.O. Montsant 13º


dissabte, 29 de setembre de 2012

divendres, 28 de setembre de 2012

Orquestra Cordes del Món a la Mercè 2012


 

http://www .youtube.com/watch?v=cVapAoNDnfo&feature=youtu.be

El projecte Cordes del Món i l'exposició itinerant del MEB "Gent de Festa" a les festes de la Mercè 2012, els dies 22 i 23 de setembre. Mostrem en aquesta noticia un vídeo de resum i algunes fotografies obtingudes per l'equip del MEB dels assajos, balls i concerts que Cordes del Món i el Museu Etnològic de Barcelona van oferir dins dels actes de les Festes de La Mercè 2012.

Cordes del Món i l'exposició itinerant del MEB "Gent de Festa"; música, ball i cultura per a la Festa Gran de Barcelona.





Organistrum Ensemble a la Mercè 2012


Organistrum Ensemble és una agrupació que interpreta un repertori medieval i d'arrels popular de diferents èpoques i cultures. Ací en veiem un tall de la seva actuació dins els actes de les Festes de La Mercè 2012.




I en aquest enllaç hi trobareu una de les peces interpretades el dia 24 de setembre, al Parc de la Ciutadella.



http://www.youtube.com/watch?v=QnxJyU47u9A&feature=youtu.be

diumenge, 29 de juliol de 2012

Festa Major de Gràcia 2012. BAN

BAN Quan s’acosta el mes d’agost, quan la llum no dura massa, hi ha un trocet de món a on embellim carrers i places. Si fa fresca a hora baixa anirà en Joan desvetllant un secret tot fet de caixes, de filferro i paperam. Al balcó del senyor Pere hi ha penjat un elefant, i entremig d’un món de mones, un ninot el va empaitant. A l’entrada del carrer, entre el forn i el bar d’en Cisco, hi ha festaires a recer, quatre gotes mal comptades. El vent bufa de tronada, Collserola es veu tapat, Gràcia és tota endiumenjada i a la plaça hi ha envelat! A la porta, amb lletres grosses, un bàndol hi ha penjat que te diu, entre altres coses, quarts i hores ben tocats: “Avui ball fins a les dues, que demà toca pencar, que els dies abans de festa fins a quarts de quatre es pot rondar. No donem feina al brossaire, que no calgui netejar, que només sentim la flaire del perfum de festejar Contra el foc diabolical fora robes delicades, cal vestir cotó, com cal, vade retro sucarrades! I aquell bell adornament, que el carrer tot engalana, mai no es toca, solament abelleix veure’l, tu xala’t.” Al matí gralles i traques, a migdia hi ha convit, a la tarda hi ha cucanyes, i al capvespre esclata el pit. Que a la nit pertot llumeja, que avui en Roc troba marit, la Maria li té enveja i va amb un noi molt eixerit. Festa de l’agost de Gràcia, que enamores tanta gent, tot l’encant i ta bellesa fes durar fins l’any vinent.

La festa en temps de crisi



Les festes són moments forts en el calendari que marquen la diferència entre allò que és ordinari d’allò que és extraordinari. Ja a principis del segle passat, Arnold Van Gennep, un dels més eminents estudiosos d’aquestes qüestions a França, va entendre els rituals de pas com a celebracions de trànsit dels estadis en la vida dels humans. Més endavant l’antropòleg anglès Edmund Leach veia en les festes el trànsit de l’ordre profà a l’ordre sagrat.
Les festes expressen el pas del temps en la vida de les col·lectivitats humanes, reforcen el sentit de la vida en comunitat, relliguen el passat i el present, trenquen momentàniament la quotidianitat i la rutina, i transformen allò que, bo o dolent, és habitual.
La festa té a més a més un contingut simbòlic que sol ser reiteratiu i que amb el temps esdevé tradició. Com que els humans sóm animals simbòlics, la festa afecta el nostre comportament social. Aquest contingut psíquic i emotiu reforça el valor transformador de la festa, perquè  fa que els qui la celebrem relaxem els capteniments i les inhibicions que imposen les normes i les convencions socials habituals.
El poder transgressor de la festa ha incomodat sovint la gent que mana. Per aquest motiu l’autoritat sempre ha volgut controlar la festa. Però una festa de debò és gairebé incontrolable, per aquest motiu sovint espanta.
Però què espanta a la gent que fa les festes?
No hi ha res que espanti tan a la festa com la pluja. Malgrat això l’origen de moltes festes es relaciona amb els cicles agrícoles, en els que la pluja és un fenomen necessari. Les festes d’agost no es poden concebre sense un bon aiguat que desfaci el guarniment del carrer, tot i que empipa molt, però refresca.
Amb els cicles de crisi del sistema capitalista passa sovint el mateix que amb la pluja: malgrat que els temps siguin magres, la gent celebrem les festes.
Malgrat la grisor de la postguerra del franquisme, a Gràcia es va arribar al rècord de carrers guarnits en la festa d’agost. La repressió de la dictadura deixava poques escletxes de llibertat vigitada i la Festa Major n’era una. La gent del barri ho podia passar malament, però el berenar per la mainada no podia faltar, s’havia de poder somriure enmig d’una foscor tan llarga.
Aquesta capacitat humana de fer front a les adversitats de forma individual i col·lectiva té un nom: resiliència.
La capacitat de resiliència és també un fet social i cultural que es posa a prova en situacions de fort i llarg estrés com la pèrdua i l’abandonament afectiu, l’abús psíquic, el fracàs, la pobresa, la frustració... La resiliència és doncs un procés dinàmic que dóna com a resultat l’adaptació humana en positiu a les situacions d’adversitat extrema. Perdre una guerra i patir una llarga postguerra va posar a prova la capacitat de resiliència del nostre poble.
El temps de crisi actual pot tornar a posar a prova la nostra capacitat de resiliència, i la festa pot tornar a ser-ne un instrument d’utilitat. Durant la festa es creen les condicions per a la reciprocitat generalitzada, per a la cooperació i la solidaritat. La complicitat dels concelebrants, i la capacitat d’organització pròpia i col·lectiva, fan de la festa una eina poderosa per a l’autogestió de la petita societat, del grup de veïns, del carrer, del barri.
Resiliència no és resignació, sino que significa l’adaptació psíquica a les situacions extremes. Només amb equilibri emocional i una bona salut social col·lectiva es poden donar les condicions per a resistir i afrontar els canvis. Celebrar la festa en temps de crisi és plantar cara de forma positiva i col·lectiva a l’adversitat. 
No fa pas gaire temps, en l’Argentina del “corralito” s’hi van donar situacions d’extrema gravetat en que la solidaritat i la cooperació entre els veïns van ajudar a superar temporalment casos de desatenció de gent gran i de famílies amb necessitats urgents.
L’estructura organitzativa d’una associació de veïns d’un carrer en festes pot representar un actiu molt valuós en casos de necessitat. La organització autogestionada és vital en temps de crisi.
Recordo les crues imatges dels desplaçats d’una de les moltes guerres a l’Àfrica, morint-se al carrer davant la impassivitat dels habitants de la ciutat on havien anat a parar. Eren forasters sense nom, no els coneixien de res i els ignoraven.
Els humans necessitem establir vincles de reciprocitat generalitzada per tal d’enfortir la nostra condició d’humans. Les festes comunitàries ajuden a fer-nos millors humans.
Article publicat al programa de festes del carrer Verdi del Mig de Gràcia amb motiu de la Festa Major de Gràcia 2012