El Pessebre i el Nadal català

Era Nadal quan a Barcelona se celebrava el Tercer Congrés Internacional Pessebrista, l’any 1957. Un dels seus principals impulsors fóu l'historiador Josep M. Garrut, entusiasta, erudit i experimentat constructor de Pessebres, tal i com el definiria el Dr. Rudolf Berliner, antic director del Museu Nacional de Munich i del Museu de Providence als EUA. Aquell any Garrut publicava un llibre de referència: “Viatge a l’entorn del meu Pessebre”, i en ell definia d’una forma filosòfica el ritual del Pessebre:

“...fer Pessebre és tornar de nou al començament dels temps, del temps nostre, propi, i del temps històric projectat en la immensitat dels dies i de les hores.”

Els costums solen ser antics, però tenen història. Garrut parlava del “temps de la vellúria” però el situava en el seu univers particular concret i precís: “la calaixera de l’àvia”.

Aquesta precisió de l’erudit, que d’allò que és local en dóna un enfocament universal, ens porta a una interessant comparació. Els ancestres, sobretot els propis, són éssers sagrats a la Mediterrània i arreu entre nosaltres els humans.

Ben lluny del nostre entorn, i des de molt antic a la Xina, s’ha venerat els avantpassats fins a l’extrem que no es pot entendre el paper essencial de la família sense entendre el culte als ancestres comuns. Els altars domèstics són cuidats i reverenciats des de fa mil·lennis.

Al Japó, a més del culte als avantpassats, se celebra cada tres de març la festa Hina Matsuri, un dia en que es demana per la salut de les nenes de la casa, construïnt un altaret amb petites figures que representen l’emperador, l’emperadriu i les princesetes, el culte antic a la família imperial.

Els antics romans veneraven els primers déus dels morts, els manes, i els déus de la casa, els lars i els penats. No hi havia casa romana que no mantingués encès el foc sagrat de la llar.

Potser sí que el nostre Pessebre és el que en queda del nostre altar de casa.

De Nadals al món n’hi ha de tota mena. Hi ha qui el celebra el 7 de gener, en comptes del 25 de desembre, perquè l’Església Ortodoxa grega no hauria acceptat la reforma gregoriana del calendari julià dels romans. N’hi ha qui per Nadal fa vacances, i també n’hi ha qui no en fa perquè no n’hi dónen a la feina. N’hi ha que no tenen feina perquè els n’han fet fora. N’hi ha qui no celebra el Nadal perquè no hi creu i n’hi ha qui, tot i no creure-hi, el celebra. Hi ha tantes festes com maneres de celebrar-la o de no fer-ho.

Però quan parlem del Nadal com a festa tradicional i popular la cosa pot arribar a ser més complexa i interessant encara, perquè l’espai liminar entre les creences, les tradicions i les maneres de celebrar les festes públiques pot ser molt permeable. Com complexes són les relacions entre el poder i la gent que recrea i celebra les festes.

En el Llibre d’Isaïes de la Bíblia s’esmenten uns personatges rellevants que apareixeran com a figures indispensables en el Pessebre:

“...Vindran de Madian, i d’Efa sobre camells, així com de Sabà, per reconèixer-lo, oferint-li encens, i or...”
“... Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum: sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu resplendeix el Senyor, apareix la seva glòria. Els pobles s'acostaran a la teva llum, els reis vindran a la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s'han aplegat per venir cap a tu. Els teus fills arriben de lluny, les teves filles són dutes als braços. Ho veuràs i t'estremiràs de goig. El teu cor, meravellat, s'eixamplarà, quan aboquin damunt teu els tresors del mar i portin a casa teva les riqueses de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d'Efà; tots vindran de Saba portant or i encens i proclamant la grandesa del Senyor.”
Aquests personatges han tingut molts noms al llarg de la història dels pobles de la Mediterrània i de l’Orient Mitjà. Els Mags d’Orient s’han anomenat en persa, en alexandrí, en grec, en armeni, en hebreu, en llatí, en siríac, en castellà i en català, entre d’altres idiomes:

Melcior, Gaspar Baltasar, Melchor, Gaspar, Baltasar, Apel·li, Ameri, Damasc, Melchio, Gathaspa, Bithisarea, Galgalath, Malgalath, Sarací, Melchior, Caspar, Balthasar, Larvandad, Gushnasaph, Hormisdas, Hor, Karsudan, Basanater, Kagpha, Badadakharida, Badadilma...
En un principi eren anomenats mags, potser perquè el mite vindria del culte a Zoroastre, però l’Església els va canviar el nom i els va batejar com a reis, perquè això de mag sonava massa a pagà, i a més l’Església havia condemnat i perseguit cruelment la màgia.

Però a més dels reis de llegenda, també n’hi havia d’altres que ho eren de debò.

Corria el segle XIV quan el comte-rei Pere III de Barcelona dictà una pragmàtica a la vila de Perpinyà el dia 16 de desembre de 1350, per la qual ordenà que, el dia de Nadal fos celebrat el mateix dia de la Nativitat de Jesús, el 25 de desembre, en comptes del dia de l’Encarnació el 25 de març, com s’havia fet fins llavors.

L’etnògraf Ramon Violant i Simorra, que com Garrut va estar estretament vinculat al Museu del Poble Espanyol de Montjuïc, l’ actual Museu Etnològic de Barcelona, cita en el seu “Llibre de Nadal”, publicat el 1948, la instauració de noves solemnitats del Nadal a Catalunya en temps del rei En Pere el Cerimoniós:

“Particularment en el segle XIV, sobretot en temps del monarca En Pere el Cerimoniós, Catalunya i principalment Barcelona, cap i casal del Regne d’Aragó, es distingí força en la celebració solemne de la nostra gran diada. Car “en els temps benaurats que Catalunya es dictava les lleis i administrava en sa pròpia parla –ens diu Damians, en La Festa de Nadal, costums de l’avior-, la festivitat amb què l’Església cristiana commemora la naixença gloriosa del Salvador dels homes era colta amb la magnificència escaient a la transcendental diada”.

I per tal de fer-la més solemne encara, “encès de devoció a Jesucrist, el rei En Pere el Cerimoniós “per ço que pus sovint la dita Natiuidat del nostre Senyor en memòria sie hauda”, per pragmàtica dada a Perpinyà el 16 de desembre del 1350, estatuí que, el dia de Nadal “daquiauant perpetuament comptador”, la documentació de sa reial cancelleria i dels altres tribunals dependents de la Corona fos calendada en l’any del Naixement de Jesús, en lloc del de l’Encarnació, amb què oficialment hom comptava, substituint idus, nonas i chalendas per l’actual numeració correlativa i mensual dels dies; i a l’any següent, 1351, amb aprovació de la cort tinguda els catalans en l’esmentada capital rossellonesa, ordenà fer extensiva aquella reforma cronològica a tot Catalunya, essent aquesta la primera nació de la península ibèrica a adoptar-la, puix que Castella no ho feu fins el 1383, i Portugal el 1420. En altres terres d’Europa era ja antiga tal pràctica, que sembla que fou introduïda a Itàlia en el segle VI, per Dionís el Menor, i a França en temps de Pepí i Carlemany”.

Així mateix “la Casa reial d’Aragó, per ordinació expressa del referit rei En Pere, festejava amb gran lluïment la diada de Nadal a la capella de son palau, empaliant-la amb els “aparellaments blanchs pus nobles”, com blanques eren també les capes i les altres vestidures dels clergues celebrants, per simbolitzar-se amb la dita color la puritat de la Verge, a honor del qual misteri hom pot dir que el rei consagrava d’una manera especial la solemnitat”.
I més avall continua dient: 
“Servant l’ús establert pel rei Cerimoniós en les Ordinacions dels oficials de la seva cort, després de la festa litúrgica els sobirans d’Aragó donaven en llur palau un dinar fastuós, al qual eren convidats els representants populars, per tal de mantenir la “caritat e encara dilecció entre nos e el poble a nos comes per Aquell al qual per gran caritat e amor son fill en terra trameté”
Violant vincula estretament la instauració de les solemnitats del Nadal català al Casal Reial d’Aragó, a la seva capital i a tot el territori nacional.

Hi ha doncs una manera catalana de celebrar el Nadal que es remunta històricament i documental, pel cap baix al segle XIV. Podria ser que la taula i l’àpat del dinar tradicional i en família del dia de Nadal, el 25 de desembre, en fossin una pervivència, com també el costum de vestir la taula amb estovalles i tovallons de color blanc.

Què passava doncs a la capital d’aquella nació que comandava el rei Cerimoniós?.

La Barcelona del segle XIV era la capital d’un dels estats més importants de la Mediterrània. L’any 1321, a la Ciutat Comtal es van estrenar dues campanes noves a la catedral, el “Seny Ferial” (1321-1901), dedicat a santa Tecla, i “l'Esquella Prima” (del 1321 fins ara), que eren testimoni del bon moment de la Seu barcelonina. El model festiu era participatiu, els gremis s’encarregaven de gestionar, organitzar i executar els diferents cerimonials públics, entremesos per a les processons inclosos.

Els grans cerimonials del Corpus Christi, amb una processó que feia dia de la nit, consistia en un espectacle itinerant on tothom hi anava, no sabríem si per obtenir les indulgències que l’Església Catòlica prometia als seus seguidors o per veure passar, entre altres molts, tota la gent dels gremis de cotoners, pelleters, paraires, bastaixos, fusters i a tothom de les confraries, parròquies i congregacions de la ciutat, habillats amb les millors gales, portant creus, penons i gonfanons, investits amb gramalles dels colors de la porpra, de verd, d’or i d’argent. Amb les atxes enceses endavant per a que mai el Sant Crist estigués a les fosques.

Temps a venir haurien d’aparèixer el gegant i la geganta, les bèsties de foc i els diables i tota mena de gent de la cort celestial: Serafins, Querubins. Trons, Dominacions, Virtuts, Potestats, Principats, Arcàngel i Àngels.

Deu n’hi dó per un rei que nasqué setmesó com ell mateix conta en les seves Cròniques:

“E no gaire aprés nasquem nos, e fom nats, complits los set mesos que fom engenrats, e nasquem tan feble e tan exaquiós, que no es pensaven les madrines, ne aquells qui foren a la nostra naixença, que poguéssem viure.”

Pere Terç, com ell mateix signava, fou el IV d'Aragó, el II de València i d'Empúries, el III de Barcelona, el I de Mallorca i de Sardenya. Pere “el del Punyalet” era Rei d'Aragó, de Sardenya i de Mallorca, Duc d'Atenes i de Neopàtria, Comte de Barcelona i d'Empúries.

Quan el rei va néixer a Balaguer el 1319, feia temps que l’orde de menorets franciscans catequitzaven la gent de la península Itàlica, aquella que no sabia de lletra, d’una manera ben ocurrent: feien Pessebre.

Però del Pessebre català també en tenim altres referències. Violant defineix així el Pessebre:

“...Un altre element popular de les festes del cicle nadalenc, fortament arrelat en el nostre costumari ciutadà, més que en el rural, és el pessebre; per mitjà del qual hom commemora de forma plàstica, la Nativitat de Jesús en el Portal de Betlem....”

Fixem-nos que Violant apunta que el costum de fer Pessebre és un costum urbà, referint-se principalment a un costum de la ciutat de Barcelona. Era costum al segle XVIII que algunes cases benestants del Cap i Casal obríssin els seus Pessebres a les visites. El mateix Violant cita el “Calaix de sastre” de Rafael de Amat Cortada i Santjust del dia 1 de gener de l’any 1788 en l’apartat “Noticias de Belenes”:

“En cuanto a Belenes, aparte del tan memorable, antiguo y muy frecuentado por la gente, de la iglesia de los P.P. Capuchinos, por la mañana y por la tarde, durante estas Navidades, son dignos de ser visitados los de las casas particulares siguientes: el de los sacerdotes Vilellas, de Santa María; el del Señor Jerónimo Puig y su hermano, cerrajeros, en la calle Condal; el de Vehils, al lado de la capillita de San Sebastián, en la misma calle Condal; el del tejedor de las escaleras de la Catedral; el de un tal Manuel, comprador del Hospital. El del tejedor, digno de ser visto por la propiedad de las montañas, figuras de pastores, casitas, senderos, cueva con Nacimiento del Divino Salvador. I en el de Manuel, la cueva con el Niño Jesús, María Santísima, San José, el buey y la mula, pastores y ángeles; figuras de bastante tamaño y en actitudes tan naturales que parecen animadas.”

Els segles XVIII i XIX fóren importants a Barcelona en la proliferació del costum de fer pessebres. Una tradició napolitana que l’orde dels franciscans hauria fet arrelar en les pràctiques de catequització de la gent més senzilla que no tindria accés a la instrucció de lletra a la Itàlia del segle XIII, però que ens hauria arribat del regne de Nàpols portada per alguns aristòcrates en temps del borbó Carles III.

La gent treballadora va imitar més tard aquest costum de casa bona, començant així la tradició del Pessebre popular, amb figures més petites que representaven oficis com fuster, llenyataire, filadora, bosquerol, bugadera, capellà. També així nasqué el personatge del caganer.

Sigui com sigui alguns artistes i artesans catalans haurien excel·lit en l’art de recrear els textes bíblics en aquells meravellosos paisatges en miniatura, plens de fantasies naturalistes i evocacions orientalistes. Tot això en una Barcelona entre muralles que patia epidèmies a l’estiu i fred a l’hivern.

Exponent d’aquesta tradició va ser l’escultor Ramon Amadeu i Grau (1745-1821), format a la ciutat de Valls i a Barcelona, que es deixà seduïr per la tradició realista olotina durant la Guerra del Francès. També l’escultor mataroní Damià Campeny i Estrany (1771-1855) que va experimentar amb el barroquisme en les seves figures, potser per la seva estada a Itàlia al tombant de segle. Domènec Talarn i Ribot (1812-1902) representa l’eclosió de l’orientalisme historicista amb un barroquisme efectista i personal que a més d’un ha recordat les obres del pintor Fortuny. Els germans Agapit Vallmitjana (1830-1905) i Venanci Vallmitjana (1826-1919), excel·liren en l’art de donar forma estàtica al moviment, amb un barroquisme sense excés. 


Altres mestres foren Martí Castells (1873-1937) i els seus tres fills, Joan, Josep i Martí. És important constatar que els tallers familiars van aconseguir donar a l’abast d’una demanda creixent i continuada, alhora que afavorien la consolidació i extensió del pessebrisme. El vilafranquí Lambert Escaler (1874-1957), deixeble de Campeny, per a mi extraordinari i innovador. La llista és llarga i excel·lent: Brull, Berga, Bofill, Carratalà, Camps, Vidal...

Joan Amades i Gelats, també conservador del Museu de Barcelona, publicava el Nadal de 1946 “El Pessebre”, que segons alguns seria “la Bíblia del pessebrisme”. Amades defineix el Pessebre en una declaració aprovada per unanimitat en el Segon Congrés Pessebrista celebrat a Roma l’any 1955:

“Entenem per pessebre la representació plàstica i objectiva del naixement de Jesús mitjançant la disposició d’un país vist de manera panoràmica, dintre del qual se situen una diversitat de figures mòbils que es poden bellugar i alterar de lloc a gust del qui mena el pessebre. Tota altra figuració de l’adveniment al món del Mesies, representada en pintura, escultura, vidriera, baix relleu, o qualsevulla altra manifestació artística que no reuneixi les condicions indicades, per nosaltres no pot ésser qualificada de pessebre i, per tant, cau fora del nostre interès i fora del tema del present treball.”

Amades concreta l’objecte d’estudi en que centra la seva obra i, de passada, dóna un ferro calent on agafar-se a tanta i a tanta gent que fa pessebres.

Fer Pessebre a la manera dels catalans és avui, com fa tan de temps, una recreació d’un temps i d’un lloc que imagina el que el fa. És una tradició en el més propi sentit de l’etimologia de la paraula llatina –TRADERE- que significa lliurar, transferir, transmetre. El Pessebre ens ha estat transmès pels qui ens han precedit, els quals ens l’han lliurat carregat d’emocions i de significat. Fer Pessebre avui a Catalunya constitueix un acte de reafirmació de la pròpia identitat en la que la gent, una a una, ens definim com a comunitat, com a participants d’una cultura urbana i complexa, però també com a poble.

Un paisatge imaginari de suro i de molsa, de paper de plata i branquillons de farigola. Una idealització de pobles de muntanya amb casetes de pedra i taulades de pissarra, amb fontetes i rierols, amb pous dels que ja no en queden, amb un toc de fantasia i de màgia en un cel pintat de colors llampants.

Un decorat teatral on hi cap des d’un capellà a un caganer, un català amb faixa i barretina i un pastor vestit a la manera de l’Orient Mitjà. Reis a camell i patges musculats que semblen sortits d’una opereta a l’estil de La Corte de Faraón. 


El nostre Pessebre és una síntesi d’il·lusió, tradició i fantasia.