Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Tots Sants, més enllà de la festa

El culte als déus i al poder
L’any 27 abans de la nostra era, el gendre de l’emperador romà Octavi, Marc Agrippa, poderós militar i polític, va fer construïr a Roma un temple dedicat a tots els déus, el PANTHEON. De fet l’advocació d’aquest temple s’oferia a les set divinitats dels principals cossos celests: el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart. El temple era presidit per l’òcul central per on penetrava la llum del Sol. La sala circular interior del temple representava la idea cosmogònica d’Aristòtil: el món inferior, sota la lluna, i el món superior, pel damunt d’aquesta, amb l’esfera del cel presidida per l’òcul solar, en el moment que el seu sogre, l’emperador, havia de ser considerat com a un ésser August, altrament dit, diví a ulls dels mortals. De fet el temple l’havia fet aixecar per commemorar la victòria del sogre contra Marc Aureli i Cleòpatra.
Gairebé mig mil·lenni després, havent començat el setè segle de l’era cristiana, el papa romà Bonifaci IV, poderós militar i polític, va pensar en un nou ús pel vell temple del bon gendre i general Agrippa. Bonifaci va purificar el temple pagà i el va consagrar en honor de la Mare de Déu i de tots els màrtirs de la jove Església Catòlica, fixant una data de celebració festiva en el calendari litúrgic.
Temps a venir, ja entrat el segle X, i amb Gregori IV de papa, la festa s’estendria a tots els sants fixant-se en el calendari el primer dia del mes de novembre i, en acabar aquell segle, el segon dia de novembre, seria ja calendada la festa commemorativa de tots els fidels difunts, una celebració que formalitzarien de forma eficaç els monjos de Cluny, potser perquè el culte als morts era ja des de temps molt antic un culte important entre els celtes.

L’antic culte als morts
El culte als morts i als avantpassats difunts és un culte antic i comú a moltes cultures, documentat arqueològicament en desenes de milers d’anys d’antiguitat. No ens ha de resultar pas estrany que generals, emperadors, abats i papes hagin volgut assimilar en les successives litúrgies del poder els diferents sistemes de creences que incorporaven el culte als morts. Els ancestres, sobretot els propis, són éssers sagrats a la Mediterrània i arreu entre nosaltres els humans.
Ben lluny del nostre entorn, i des de molt antic a la Xina, s’ha venerat els avantpassats fins a l’extrem que no es pot entendre el paper essencial de la família sense entendre el culte als ancestres comuns. Els altars domèstics són cuidats i reverenciats des de fa mil·lennis a Orient.
Al Japó, a més del culte als avantpassats, se celebra cada tres de març la festa Hina Matsuri, un dia en que es demana per la salut de les nenes de la casa, construïnt un altaret amb petites figures que representen l’emperador, l’emperadriu i les princesetes, el culte antic a la família imperial.
Els antics romans veneraven els primers déus dels morts, els manes, i els déus de la casa, els lars i els penats. No hi havia casa romana que no mantingués encès el foc sagrat de la llar. El nostre Pessebre podria ben ser el que en quedaria d’aquell altar de casa.
Per a la gent de l’Antiga Grècia era un deure ineludible enterrar els morts, ja que les ànimes dels que no rebien sepultura, ni cap ritu funerari, estaven condemnades a vagar eternament i a perseguir els seus parents per haver descuidat el compliment dels preceptes religiosos amb els difunts. No obstant això, aquesta norma no es respectava amb els lladres de temples, amb els suïcides ni amb els delinqüents ajusticiats.
L'enterrament dels difunts era un dels pilars fonamentals de les creences familiars, ja que els esperits dels avantpassats eren una mena de divinitats a les quals s'havia de retre culte de forma periòdica.
"Quan mor un familiar, en primer lloc li posen un òbol a la boca perquè li serveixi per pagar el pas de la llacuna.
Després de rentar el cadàver, d'ungir-lo amb bàlsam perfumat en el moment en que començaria a fer mala olor, i de coronar-lo amb flors del temps, l’exposen a la vista de tothom, amortallat amb els millors vestits perquè no tingui fred ni el ca Cèrber el vegi nu.
I mentre van fent tot això, les dones esclaten en plors i gemecs, tots ploren, es colpegen els pits, s'estiren dels cabells i s’esgarrapen les galtes. De vegades fins i tot estripen la roba i es tiren pols al cap, i els que encara viuen estan pitjor que el difunt, perquè sovint es rebolquen per terra i es colpegen el cap contra el paviment. "
  LLUCIÀ, Sobre el dol, 11-12

El costumari tradicional i la cuina del dia dels Morts a Catalunya
El dia 2 de novembre, el dia dels Morts, se solien, i encara se sol, visitar les sepultures dels familiars difunts, s’arregla el cementiri i s’hi porta flors i també es diuen misses en el seu honor. Abans era costum que els padrins regaléssin els panellets als seus fillols.
Els panellets, un dolç de massapà provinent de la sofisticació de la cort de Constantinoble, va arribar als Països Catalans, com el torró i la pirotècnia, amb el refinament sarraí de l’Edat Mitjana. Altres dels anomenats “àpats funeraris” actuals serien les castanyes, els moniatos i les batates de Màlaga, que a la seva Amèrica originària s’anomenen camotes.
Un altre menjar propi del temps és el codonyat. Els codonys són el fruit del codonyer (Cydonia oblonga), un arbre de la família de les Rosaceae que sembla ser originari del Caucas. Però, com tot en aquest món, a més de la perspectiva botànica també té una perspectiva llegendària. Ta Janiá, que en català sempre s'ha dit La Canea, és una bonica població de l’illa de Creta on segons una llegenda hi havia hagut el famós Jardí de les nimfes Hespèrides on es cultivava l’arbre de la vida que donava les meravelloses pomes daurades que la deessa Era feia guardar al drac de cent caps, el temible Ladó, un dels adversaris de l’heroi Hèracles en els seus treballs. Doncs vet aquí que aquelles pomes mítiques serien els nostres codonys.
Temps de tardor, el temps de final de les collites a la Mediterrània, el temps de l’abundància, el temps dels excedents de menjar, temps de canvi, de mort i de matances, i de nova vida anunciada després de l’hivern, que anunciarà per Nadal el Natalis Invicti, el renaixement del Sol mai vençut. Un cicle festiu d’antics cultes d’estat a la antiga Roma, un cicle de rituals i de celebracions que aniria des de la tardor fins a l’hivern.
El mite clàssic pagà de la deessa Fortuna amb la seva Cornucòpia, s’oposa a la iconografia tradicional de la Vella Quaresma, amb el bacallà sec i el cistell de verdures i peix., que servirá de penitència després del Carnaval hivernal, hereu de les antigues festes religioses romanes: les Matronàlia, les Saturnàlia i les Lupercàlia.
Els apareguts en la tradició catalana
A la Catalunya que creia en Déu, i que feia cas dels capellans, a finals del XIX hi havia la creença popular que a migdia del dia de difunts, les ànimes sortien del Purgatori per a compartir una estona amb la família a la llar. Segons la pena dels parents tornaven al Purgatori un any més o anaven de pet cap a la Glòria del cel. Les guspires del foc de la llar podien representar les ànimes. Hi havia cases que fins i tot guardaven un lloc a taula per l’ànima del difunt més recent de la casa. Hi havia pobles al Pirineu català que il·luminaven amb atxes el camí de l’església per guiar les “ànimes en pena”.

Els apareguts en la tradició europea i en l’americana
Altres creences similars hi havia escampades arreu d’Europa. En aquell temps, per exemple, a Irlanda i Escòcia pervivíen antics cultes celtes com el Samhain, la festa de la collita del final de l’estiu, relacionada amb la nit del 31 d’octubre i la matinada del primer dia de novembre. La Gran Fam del 1840 va fer que molta gent irlandesa marxés als Estats Units d’Amèrica a cercar feina i una nova vida.
Els treballadors emigrants solen endur-se amb ells les tradicions, els balls, les cançons, i també les festes, els contes, els mites i les creences. Fou així com arribarien a Amèrica els acordions de botons, els balls que ara en diuen cowntry, i la festa de Tots Sants a la manera de l’Europa celta: el Halloween, que literalment vol dir “vigília-de-Tots-Sants”, que hauria derivat de l’expressió All Hallows’Eve.
Els contes d’avantpassats
Els contes, els mites i les llegendes són com les Històries Sagrades dels pobles vençuts. La mateixa Bíblia és plena de contes: Jonàs i la Balena, Els Mags de Madiàn, de Sabà i d’Efà que seguien una estrella...
Contava un conte pagès de la Irlanda del XIX que hi va haver un home garrepa tan i tan dolent que ni el volíen a l’Infern. Jack-0’Lantern era el malvat personatge que vagarejava la nit de Tots Sants buscant el camí a l’altre barri, una ànima en pena que s’ajudava d’un nap buit on hi havia posat una llàntia per fer-se llum. El mateix Llucifer havia volgut comprovar en persona la maldat del tal Jack en vida, i fa fer una aposta pròpia del Diable, pero Jack es va passar de llest i va enganyar tres camins al Dimoni, fins que aquest el va engegar a dida. En l’hora de la mort no el van voler ni al Cel ni a l’Infern, per això vagareja la nit de Tots Sants proposant trampes a la gent per fer tractes: Truc o tracte?.
Quan aquest conte va arribar a Amèrica, el nap que li feia de llanterna al personatge de Jack el Garrepa es canviaria per una carabassa, més pròpia de les collites pageses del nou continent.
La festa de Tots Sants a la manera irlandesa es va popularitzar a Minnesota a principis dels anys vint del segle passat, però no va agafar volada internacional fins a principis de la dècada dels setanta.
Altres contes de morts i avantpassats són presents entre nosaltres sense que ens adonem de la importància de la Història i la Cultura que arrosseguen. Aquest és el cas del conte de la Ventafocs en les seves múltiples i ancestrals versions. Sembla que el mite tindria el seu origen en l’antiga Pèrsia, i que hauria estat transportat a l’antic Egipte en la versió de la bella cortesana Rodophis, la mòmia de la qual, segons els historiadors àrabs del segle XII, hauria estat trobada en una de les grans Piràmides. La mateixa poetessa grega Safo hauria cantat el poema de la bella Rodophis per haver-lo sentit explicar al seu germà quan tornava de Naucratis de vendre vi.
Conta la història que Rodophis es banyava al riu Nil, quan una oreneta se li va endur una de les seves sandàlies. L’oreneta va volar fins als jardins del palau de Menfis, on el mateix faraó va veure com la sandàlia queia del cel a les seves pròpies mans. Captivat per la bellesa del prodigi, el rei ordenà que s’anés a cercar la noia a qui pertanyia aquella sandàlia. Quan van trobar Rodophis la va fer la seva companya.
Estrabó féu una versió diferent del conte on l’ocell no és una oreneta, sinó el mateix falcó Horus, el símbol del Déu fet home, el faraó, Déu a la terra.
Bonica és també la versió xinesa del conte de la jove Yeh Shen, que explica la història d’una filla de Wu, el cap d’un poblat xinès, que s’hauria casat amb dues esposes, una de les quals va morir, deixant-li com a única filla seva Yeh Shen. La bellesa de la jove feia emmalaltir de gelosia les seves germanes, filles de la malvada segona esposa de Wu. L’única alegria de Yeh Shen era un peix daurat que li feia de germà gran i que cada dia anava a cuidar a la font on el criava en captivitat. La madrastra va descobrir el secret de la noia i va matar el peix per cuinar-lo aquella nit per sopar. Quan Yeh Shen va veure que el peix ja no hi era, va plorar i va vessar les seves llàgrimes en les quietes aigues de l’estanyol. Llavors va comparèixer la figura d’un home vell amb llargues barbes que la va consolar. Ella se li adreçà com a oncle i l’esperit li va donar consell sobre els poders meravellosos de les espines del seu peix daurat, que li haurien de guardar de tot mal i proveïr-la de tot desig del seu cor. Per les festes de la Primavera va haver de demanar a les espines del seu estimat peix un vestit com cal per anar a trobar marit. El peix li va lliurar un vestit de plomes de blauet amb unes sabates a joc de lluents escates de peix. L’esperit del peix li va parlar i li ordenà que cuidés de no perdre mai aquelles sabates prodigioses. En plena festa va estar a punt de ser reconeguda per les malvades parentes, i va haver de fugir precipitadament, no sense perdre una de les sabates meravelloses. La pobra noia pensava que mai més no podria tornar a sentir la veu del seu únic amic el peix.
Un pagès que va trobar la sabata perduda, la va fer arribar al rei de l’illa de T’o Han, el qual va meravellar-se de la bellesa d’un objecte tan preciós que brillava com el zèfir i que no feia cap soroll en colpejar-lo. Immediatament va manar que es trobés la propietària de la sabata. Va fer muntar un pavelló enmig de la cruïlla de camins on el pagès hauria trobat la sabata i va fer pregonar als quatre vents que es buscava la seva propietària. Totes les dones del terme van intentar calçar-se la sabata, però era tan menuda com menuts eren els peuets de Yeh Shen. A la fí, la noia va gosar acostar-se al pavelló una nit en el moment que un núvol va esmorteïr la llum de la lluna. El rei estava a l’aguait i la va seguir. En arribar a la cova que li feia de casa, el rei li va demanar que es calcés les dues sabates. En aquell mateix instant els parracs es van tornar plomes de blauet. Al poc temps es van casar. La madrastra i les germanes moren tràgicament en un ensorrament de la cova.
Sandàlies robades per un ocell migratori o per un falcó que és el mateix fill d’Isis, sabates fetes amb les escates d’un peix prodigiós que parla i que concedeix els desigs del cor. Eus ací els prodigis dels contes dels déus dels avantpassats.
Qui era la fada padrina de les versions del conte de Jacques Perrault, de Wilhelm i de Jacob Grimm o de Joan Amades? En un cas era l’esperit benefactor de la mare morta que rebia les llàgrimes del sacrifici d’una verge martiritzada per uns parents d’esperit malvat. La Ventafocs dels Grimm plora damunt la tomba de la seva mare, i les llàgrimes vessades reguen un branquilló d’avellaner que li ha ofert com a testimoni d’amor i que arrela miraculosament i que creix com un arbre esponerós que li dóna avellanes màgiques. Llàgrimes, fluits corporals que els antics romans conservaven en lacrimaris d’ofrenes, cultes i rituals ancestrals que reapareixen en les històries sagrades convertides en conte. En la versió dels Grimm la madrastra obliga les germanes a tallar-se el taló amb un ganivet per fer cabre la sabata massa petita pel peuàs de sa filla. Un altre personatge, l’ocell que es planta damunt l’avellaner màgic buida els ulls de la madrastra i les germanastres en acabar el conte. Joan Amades aporta una versió en la que la velleta que ajuda la Ventafocs és la Mare de Déu en persona.
Rodophis, Yeh Shen, Ventafocs, faraó, rei, Mare de Déu, madrastres i esperits dels sagrats avantpassats familiars són els personatges dels contes dels morts.

El drama i la sàtira de la festa de Tots Sants
Però la festa de Tots Sants i la diada dels Morts tenen també un costat satíric que, en diferents moments històrics i en diferents cultures, la gent hem sabut trobar.
A finals del segle XIX, per Tots Sants, els teatres anaven plens perquè s’hi feia la funció d’una obra contemporània que seduïa un públic entusiasta: el Tenorio.
La obra, publicada el 1844, era una versió castissa del mite de Dom Joan d’un tal José Zorrilla, el fill pròdig d’un policia de dretes, carlí i de Valladolid.
L’argument del Don Juan Tenorio de Zorrilla anava de seducció i de fantasmes, dels plaers de la vida i de l’inefable Tempus Fugit de la maduresa d’un home faldiller, al qual el destí fatal el porta a enamorar-se d’una novícia. Com que la historieta anava de vius i de morts era apropiat per a la festa de Tots Sants.
Els elencs artístics de les societats recreatives, majoritàriament gent de la classe treballadora, preparaven la funció a plena dedicació en sortir de la feina. El públic estava assegurat i el teatre era sempre ple.
El mite de Dom Joan havia estat portat als grans escenaris per autors com Molière al segle XVII o el mateix Mozart al XVIII, però Zorrilla el portava al teatre popular i ho feia en versets fàcils de memoritzar. La Margarida Xirgu més radiant emocionava el poble amb la seva novícia “Doña Inés del Alma Mía”.
Als anys trenta del segle passat alguns teatres de la capital catalana presentaven el “Tenorio més republicà de Barcelona”. Llamp Brochs oferia un esperpèntic “Drama sengriento, aspelusnante, aspesmódoco y marroroso, an siete actos y muchos cuadros” anomenat “Don Cuan Tanorio”. La versió còmica del Tenorio presentava una nova faceta del personatge del comendador Don Gonzalo de Ulloa com a “Dom Gonçal d’Ullera” i

La festa dels Morts a Mèxic
Les antigues societats mexica, maya, purèpetxa i totonaca, ja celebraven festes en honor als seus morts avantpassats tres mil·lennis abans de l’arribada dels invasors espanyols al continent americà.
Els mexicas ho celebraven el novè mes del seu calendari solar en honor a la deessa Mictecacíhuatl i al déu Miclantecuhtli.el señor del món dels morts.
En l’actualitat en les celebracions mexicanes dels morts hi tenen un paper rellevant els nens i els padrins. A casa es disposa un altaret dedicat als difunts, principalment al més recent i estimat, que pot ser l’avi, la mare, o una criatura que hauria mort massa aviat. L’altaret domèstic pot tenir diferents nivells, representant el més alt el lloc destinat a la imatge de l’avantpassat principal a qui es dedica el “altar de muertos”. S’hi posa allò que li agradava en vida: tequila, tabac, café. La parada es guarneix amb unes flors anomenades “sempasuchil” de color taronja i groc, similars als nostres “clavells de moro”. Segons les cultures i els pobles, com és el cas del poble tzotzil de Ciapas, els colors i la disposició i l’ordre dels avantpassats varia amb el vermell i el verd. La part del davant de l’altar està reservada als vius que esperen encara el dia de la seva mort.
La gent va als cementiris a portar flors i obsequis als difunts. Es mengen “panecillos dulces”. Se solen portar calaveres de sucre i figuretes còmiques amb esquelets balladors, músics, bevedors i amans fogosos les populars “calacas”. Un personatge destaca, l’esquelet satíric d’una bella i elegant dama: “la Catrina”. La casa es decora amb gallardets de paper pintat i retallat que anomenen “papel picado”. El papel picado reprodueix les escenes de les calacas.
Déus de la llar, déus del cel, emperadors i papes, esperits dels avantpassats, fades padrines, 

Epíleg
Mares de Déu, catrinas, déus dels morts i menjars dels vius, eus ací que Tots Sants va més enllà de la festa.
L’epíleg ha d’acabar amb alguns refrans i dites populars pròpies del temps:
Per Tots Sants, caçador, plega els rams.
Per Tots Sants, penja les gàbies i caça amb reclams.
Per Tots Sants, capes i mocadors grans.

Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes.

Per Tots Sants, desa el vano i treu els guants.

Per Tots Sants, el blats sembrats.

Per Tots Sants, les llebres corren pels camps.

Per Tots Sants, les olives a les mans.







1 comentari:

  1. Magnífic repàs del que vem parlar el dijous passat. Aquest és el link al reportatge en anglés que vaig escriure (les explicacions sobre Tots Sants i els panellets surten al escrit i al vídeo): http://catalannewsagency.com/news/life-style/catalan-panellets-odyssey-culinary-tradition-born-constantinople

    Gràcies per tot!!

    ResponElimina