Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 4 d’agost de 2011

El poder de la tradició

Tota nova generació assumeix el lideratge social mitjançant l’obtenció de credibilitat. El crèdit d’un grup d’edat se sol aconseguir vinculant la pròpia imatge, la imatge pública del grup que detenta el poder, al prestigi social que pugui ser capaç d’obtenir del seu entorn. Tot depèn del capital social que pugui acumular.
Passar el relleu és llei de vida, però no sempre és fàcil. Sovint hi ha hagut grups i individus poderosos que han oposat resistència a abandonar el lideratge social, s’hi han enrocat. Avui això es fa més evident si tenim en conta l’increment en l’esperança i en la qualitat de vida de la gent. Hi ha gent que s’entossudeix a sentir-se permanent i patèticament jove i capaç de liderar la vida dels altres.
En contraposició a aquesta mena de “mania de voler manar”, sempre hi ha hagut una immensa minoria de gent a la qui mai no li han calgut els líders. Gent que manté un viu compromís de dissidència creativa i innovadora, que de vegades incomoda els menys valents i els més poderosos.
S’invoca la tradició per  aconseguir resistir-se als canvis. Però el mateix argument és emprat pels qui volen assolir el lideratge. És llavors quan s’esdevé l’aparent paradoxa segons la qual la tradició es converteix en una mena de catalitzador que serveix tan per enrocar-se en el poder com per conquerir-lo. Hi ha exemples dramàtics d’aquest fet portat a l’extrem del radicalisme i el fonamentalisme. N’hi ha que se’ns presenten com llunyans o exòtics, però n’hi ha de molt propers i domèstics.
Joves que llancen carretilles de foc pel carrer, emmascarats sota un vestit de diable tradicional, que deixen estupefactes autoritats i asseguradores, acostumades a assegurar el risc, però mai el sinistre. Joves músics que aprenen a fer sonar la gralla i el timbal mentre desperten a les set del matí un veïnat dormilega, que amb prou feines es resisteix a llançar aigua balcó avall. Balladores noctàmbules per les qui mai no és prou tard per acabar la festa.
De vegades el significat originari d’una paraula ens pot ajudar a comprendre el seu poder simbòlic. És així com trobem en l’arrel llatina del mot tradició, TRADERE, un significat primigeni que voldria dir lliurar, transferir, transmetre. La tradició consistiria doncs en passar d’una generació a l’altra els costums, els coneixements, les creences de la cultura de la gent que n’és posseidora.
Arribats en aquest punt ens hem de preguntar: Qui han de ser els posseïdors de la cultura en el món contemporani? La resposta només pot ser una: la gent, totes les gents són les posseïdores de les seves pròpies cultures, costums, coneixements o creences. Per la qual cosa és la gent que les transfereix on vol, com vol i quan vol.
Els humans tenim una prodigiosa capacitat d’adaptar-nos als canvis del nostre entorn, però també una enorme habilitat per transformar-lo. Els humans hem inventat les tradicions i les canviem quan volem. Vet aquí el principal poder transformador de la cultura.
La funció utilitària del coneixement, el poder simbòlic de les creences, l’ús social dels costums, fa que tot es capgiri de generació en generació i, força vegades, abans i tot. El concepte de la identitat col·lectiva d’un “NOSALTRES” imaginat, és enormement mutable. Les identitats col·lectives dels nostres ancestres més propers no s’assemblen gens a les nostres identitats del present. Aquesta és una de les raons de les fisures i dels conflictes intergeneracionals més frequents.
La tradició se sol fer visible en els rituals, en les cerimònies i sobretot en aquelles magnífiques construccions humanes plenes de simbolisme que anomenem festes. Les més elaborades i complexes de les festes solen ser les festes públiques.
En les festes es manifesten de forma ostensible les fisures i els conflictes de la societat que les celebra. Algunes festes populars enalteixen els valors de la cooperació, la solidaritat, la fraternitat. D’altres posen en evidència les diferències de grup, de categoria, de classe, de gènere, d’estatus, fent visibles les desigualtats socials.
Les festes generades des de la dimensió més comunitària, són les que tenen més potencial transformador, i per tant transgressor. Aquestes festes són realitats vives i dinàmiques, on es produeix el grau màxim de creativitat col·lectiva i d’innovació. Aquesta funció  transgressora de la festa comunitària és la que manté viu el sentit positiu de la tradició, ja que la tradició festiva o es renova o mor.
A la ciutat de Berga, la gent que s’aglomera a la plaça de Sant Pere per la festa de la Patum el dijous de Corpus, xiula estrepitosament cada cop que es presenten les noves indumentàries dels diferents salts de la festa. Xiulen perquè no tenen prou memòria col·lectiva per conèixer que al llarg de la història de la festa sempre s’han renovat els dissenys del vestuari festiu. Les festes patrimonials més tradicionals han arribat a superar les diferents crisis de cada època a causa de la seva tossuda capacitat d’adaptació i de renovació.
Cada festa té les seves músiques, els seus balls, la seva imatge. Però cada època històrica de la festa ha ballat a ritme de mazurca, de vals-jota, de pasdoble, de rumba, de mambo i de salsa. Cada temps festiu ha begut aiguardent, vi ranci, barreja, llimonada o refrescos de cola, cervesa o mojito.
Potser el paradigma de la innovació i el dinamisme en la tradició el trobem en les festes urbanes de barri, com és el cas de la Festa Major de Gràcia. La tradició gracienca del guarniment del carrer en festes no s’entendria sense la constant renovació del disseny del guarniment, de la incorporació de noves tècniques i de la capacitat de seduïr les noves generacions de cada època.                               
Els valors de la festa comunitària fan possible que la gent ens sentim gent en el millor sentit de l’expressió. Les festes comunitàries de carrer fan que la tradició sigui un exemple de bona pràctica cultural. Posen en evidència que les diferències no tenen perquè comportar desigualtats. Certifiquen que és millor la innovació que la còpia anacrònica del passat, per poder mantenir sana i viva la tradició festiva. Constaten que la cooperació supera la competició i que el col·lectiu supera les individualitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada