Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 15 de juny de 2011

Contes càustics: La platja


Aquella tarda l’aigua semblava ben bé com si fos de metall. Es començava a sentir la tardor i ja no hi havia tanta gent a la platja. L’Alberto apurava el mate assegut a la tovallola.
Ben a prop, un nano s’entestava a refer la fortalesa que, tossudament, les ones derribaven amb més eficàcia que l’exèrcit que l’assetjava des de migdia.
Què n’és de gran i llarga la platja. Com n’és de gran el mar. A l’Alberto li agradava mirar-se’l. La sentía tan aprop.
Aquell any no havien deixat fer focs, i ella no arribava. Ni ell mateix no entenia per què repetia aquell ritual cada dissabte, però sempre hi tornava.
Ja fosquejava i va recollir. Enfilà la passarela de fusta fins a l’estació. Avui no hi havia els vigilants. Millor, va pensar, sempre li havien desagradat els uniformes, de molt abans d’haver de marxar per venir a Catalunya.
Travessà depressa el pas de sota la via. Aquella fortor també li desagradava.
Va sentir el xiulet del tren des de l’andana. No es va aturar. El pas del tren va omplir l’aire de crits, i va sentir com una esgarrifança li gelava l’espinada.
Alguna cosa li deia que havia de tornar a la platja. Va travessar depressa les vies i, en un sospir, va ser a tocar de la sorra.
Ja era negra nit, el cel tot ple d’estrelles, l’aigua era de plata i la platja era ara plena de gent.
Per tot hi havia fogueres, i la olor de fum es fonia amb la música i les aromes del coriandre i els tamales.
Ja no bufava l’aire del capvespre. El mar estava en calma. Els murs de la fortalesa de sorra, assetjada des del migdia, havien aconseguit resistir l’embat de les ones.
La va trobar ballant damunt la sorra, allà on l’aigua dibuixa les il•lusions.
A partir d’aquella nit, sempre seria Sant Joan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada