Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 4 de febrer de 2011

Higiene i Cultura


En la cultura occidental la higiene personal ha tingut una relació històrica amb la posició social i la manera de guanyar-se la vida. Fins als estudis i descobriments científics de la Microbiologia, a mitjans del segle XIX, la majoria de la gent no establia una relació gaire estreta entre la higiene del cos i la salut. Tot i això, la gent sempre s’ha rentat i ha cuidat, poc o molt, la seva higiene personal.
Un origen molt remot del sabó és ja documentat en tauletes sumèries a la Mesopotàmia de fa 2.500 anys. S’hi troba una recepta per a fer el sabó amb olis i potasa. L’ús que se’n feia no era per a la higiene corporal sino per a rentar la llana i les pells. Celtes, gals i amazigs també coneixien el sabó.
El llegendari Mont Sapo –no surt en cap mapa- és d’on provindria l’origen de la paraula “sabó”. Segons una antiga llegenda romana, en aquesta muntanya mítica s’hi feien sacrificis d’animals. Les cendres de la incineració es barrejaven espontàniament amb els greixos mal cremats de les bèsties i l’aigua de la pluja. El llexiu -aigua i cendra- en barrejar-se amb el greix feia el sabó.
El llexiu, era una mescla de cendra i aigua. Hi havia cossis per al llexiu. La roba es rentava amb les cendres per treure’n les taques de greix. Fins a mitjans del segle XX encara s’ha utilitzat aquest llexiu tradicional a Catalunya.
Els rentadors foren llocs de trobada, tradicionalment de les dones, on es feia la bugada. Sovint es troben prop dels rius o les fonts.
El sabó tradicional s’havia fet a casa amb les restes dels olis vells que quedaven al fons de la gerra de l’oli i sosa càustica –hidròxid de sodi-. S’hi podien afegir greixos animals fosos en la cocció. Hi ha receptes per a fer sabó en fred i en calent.
La paraula higiene prové d’Higiea, la deessa clàssica protectora de la salut, filla d’Esculapi i germana de Panacea, la qui cura de tot mal.
Els antics romans benestants van estendre el costum de reunir-se en els banys públics thermae A casa, a les villae tenien uns espais per a la higiene personal, les balnea. A les termes no usaven sabó, sino que s’empolsaven la pell del cos nu a la palestra i es llevaven la brutor amb unes espàtules especials. Els banys constaven de frigidarium, tepidarium i caldarium. Allò que anomenem piscina era la natatio, però no cobria, a les termes no es nedava, de fet no hi havia gaire gent que sabés nedar. En l’antiguitat, a Mesopotàmia, Egipte, Grècia i Roma, s’utilitzaven sobretot olis perfumats i olis essencials per a la cura del cos. Fins al segle XX s’havia utilitzat l’oli d’oliva per a mantenir nets i sans els cabells a casa nostra. La gent del continent indi solen usar encara avui oli de mostassa per aquesta mateixa finalitat. El hamam, que també anomenem el bany turc i bany àrab, són també de tradició mediterrània, però no només romana.
Cap a mitjans del segle XIX, l’Higienisme va ser un corrent de pensament que es basava en uns nous valors donats als aliments, a les begudes, a l'aire respirat en les fàbriques, al descans, a la neteja del cos. El descobriment dels microbis per Louis Pasteour el 1865, per tant la relació dels bacteris i dels microbis amb les malalties.
Avui, en el nostre entorn, ens rentem molt sovint, potser massa i tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada