Es dissabte de Gràcia

Sempre he cregut que una festa és més festa com menys es pot controlar des del poder, potser per això sovint he abordat la gestió de la cultura des d'una perspectiva comunitària, generant processos, tirant la pedra i amagant la ma, deixant que tot plegat s'assembli com més millor a una obra col•lectiva en la que els protagonismes són mínims i sempre compartits. Així ho vam fer amb l’Antoni Torrens quan al barri de Gràcia vam començar la revetlla mallorquina de Sant Antoni, buscant complicitats des del primer moment.
Sa Pobla és una castissa vila del Pla de Mallorca que té com a principals activitats econòmiques l'agricultura, el comerç i els tallers mecànics. Un bon dia l'apotecari pobler Antoni Torrens em va venir a trobar a Barcelona aconsellat pels amics Isidre Vallès i Conxa Fiol, amb la proposta de fer un "fogueró" a la plaça del Diamant com els que es fan des de fa segles a Mallorca per Sant Antoni. La idea era que els seus fills, estudiants universitaris en plena època d'exàmens al cap i casal, poguessin gaudir de la revetlla com si fossin a casa.
La insòlita proposta venia acompanyada d'una provocativa recomanació, ja que el meu interlocutor afirmava que sabia del cert per l'Isidre i la Conxa que només algú com ell i com jo seríem capaços d'una tal gosadia. La meva feina com a tècnic de cultura municipal al Districte de Gràcia m’obligava a navegar entre les cauteles, les mandres i els compromisos de polítics i funcionaris, i tots ells manaven més que jo.
Evidentment ens hi vam embolicar, i el primer any ja hi havia més de tres mil festers torrant botifarrons i cantant, a cor què vols, glosses i cants de pagès, i ballant jotes al voltant del foc o, si més no, fent-ho veure.
Recordo que hi havia recels i tibantors entre mallorquins i catalans, atiades pels estigmes, les gelosies i els estereotips que s'havien anat creant al llarg de tant de temps de crispació política anticatalana durant el franquisme i després amb el postfranquisme. A hores d'ara a ningú no se li hauria d'escapar que les relacions entre la gent dels diferents territoris dels Països Catalans són com a mínim passionals.
Per a molts catalans del Principat anar a Mallorca era sovint ple de tòpics: era tornar a casa morenos o torrats de sol amb una ensaïmada i una sobrassada a l’equipatge. Pocs coneixíem el regust anisat dels botifarrons de la Nit Bruixa poblera, ni la coentor d'una bona espinagada d'anguila de l'Albufera de Sa Pobla.
He de confessar que com més va més em molesta sentir algun barceloní utilisar de forma maldestra l’article salat per referir-se a “la gent de Sesilles” com aquell qui es vanta de dominar de cop una forma dialectal que li resulta exòtica i somriu mentre arrossega les esses sordes. És una forma desagradable de mostrar-se posseïdor d’una manera de parlar dominant volent fer gràcia imitant matusserament un parlar que em resulta especialment digne de tot respecte i admiració.
La primera frase significativa que vaig poder sentir d'un pagès pobler bon sonador de simbomba a la plaça del Diamant de Gràcia va ser: "ets catalans són com naltros". Aquella afirmació em va donar a entendre que aquella nit s'havien desfet molts mites al voltant d'un fogueró.
Fa sis-cents anys que a Mallorca Sant Antoni és patró dels pagesos. El sant patró de la pagesia catalana medieval, va originar un ric costumari tradicional a l’illa: dimonis, foguerons, cants de ximbomba, torrada de botifarrons i sobrassada, fins al punt d'esdevenir una de les festes senyeres de l'hivern al camp mallorquí.
La devoció antoniana fou importada pels catalans i convertida en una festa amb elements clàssics: àpats comunitaris amb derivats del porc, foc congregador que purifica, cants repentistes de simbomba que posen a prova l’agilitat dels versaires... Sant Antoni d’Egipte va ser un grec cristià que predicava a Tebes mil anys després dels faraons i s’enfrontava al poder romà amb valenta tossuderia; la mateixa etimologia del nom Antoni vindria a voler dir “el que planta cara a l’adversari”. Va ser el primer monjo i la seva idea de practicar aquesta forma de vida social va fer fortuna durant tota l’edat mitjana.
Sigui com sigui des de l’any 1992, el darrer dissabte del mes de gener a les places Diamant i Virreina del barri de Gràcia té lloc la revetlla mallorquina Sa Pobla a Gràcia, que ha comportat un increment de l’intercanvi cultural entre l'illa de Mallorca i la ciutat de Barcelona.
La festa té un extens programa d’actes, que normalment comença el darrer dijous del mes de gener i té el seu punt culminant el darrer dissabte, al vespre, amb l’encesa dels foguerons de la Pl.Virreina i Diamant i l’inici de la revetlla amb les ximbombes, els cantadors i els glosadors amb cants i balls mallorquins, jotes, fandangos i boleros.
Les colles de joves estudiants i tota la gent que s’hi congrega fa cua per a comprar els botifarrons, la sobrassada, la llesca de l’atapeït pa mallorquí, baix en sal, i el llom de porc adobat amb pebre coent i llimona a l’estil pobler. La torrada de productes típics del Sant Antoni pobler és un dels moments més populars de la festa. Les aromes de la carn cuita a les brases es barreja amb el fum que impregna la roba dels festers que seuen en terra, a les voreres o resten drets durant tota la menjada. La organització disposa unes grans graelles per a torrar carns i botifarrons i els xirimiers i cantadors van passant de plaça en plaça i de carrer en carrer fins que el cor els diu que prou. En el record queda com a homenatge de la memòria l’honor d’haver comptat durant els primers anys amb la companyia de la senyora Maria Antònia Buades “Madó Buades”, la millor cantadora que mai hagi tingut Mallorca. Avui el testimoni el recullen Antònia Serra “Mussola” i Biel Cladera “Collut” que enalteixen la festa amb la qualitat del seu art popular. Ells amb el ximbomber Antoni Ballador fa deu anys que mantenen viva la tradició a l’Escola de sa Ximbomba de Sa Pobla que ha aconseguit recuperar una generació perduda en el cant pagès ensenyant a cantar a les mares dels alumnes de l’escola.
Cap a les onze de la nit comença el ball a la plaça Virreina amb un grup a l’escenari de la plaça. Els balladors malden per fer-se espai entre l’escenari i el gran fogueró de davant les escales de l’església de Sant Joan Baptista de Gràcia que presideix la plaça. Als curiosos els sorprèn veure tants joves ballar la jota enmig de Barcelona. Hi ha qui descobreix que “aquella gaita" que insisteix tossudament a sonar no és gallega sinó mallorquina i té un nom propi “xeremia” i el qui la fa sonar no la “toca” sinó que la “sona” i també té un nom: “xeremier”. Sempre hi ha algú que rebla el clau en la informació etnomusicològica i inicia una dissertació sobre els orígens del “sac de gemecs” català, però poca gent l’escolta amb tot el brogit de la música, les empentes de la multitud i el fum que envolta l’escena.
Més de vuit mil festers s’apleguen en les dues places i les deixalles són importants. Aquesta celebració ha sigut capdavantera a Gràcia en la incorporació de criteris de sostenibilitat. Basada en l’ús de queviures autòctons, i l’adopció de mesures com la recollida selectiva de residus, l’ús de material compostable i l’introductiu dels gots de lloguer, reutilitzables.
El dissabte cap a quarts de nou del vespre se celebra la cercavila de balls tradicionals en acabar una recepció a la Seu del Districte. El primer any la recepció es va fer per homenatjar les autoritats polítiques de Sa Pobla que havien acudit a la festa en veure l’èxit de convocatòria entre els poblers, però l’organitzador, Toni Torrens, va quedar al marge d’honors i recordatoris. En anys successius es va reparar el greuge i l’any 1997 se li concedia la Medalla d’Honor de Barcelona en la seva primera edició.
Durant la recepció els més prestigiosos xeremiers solen fer una sonada de xeremia, en Miquel i en Tomeu Aloy, “Ets Llargos”, han estat fins fa poc els encarregats de fer els honors. L’any 2006 hem sentit la pèrdua d’en Miquel.
La cercavila surt de La Pl. Rius i Taulet i recorre els carrers Penedès, Puigmarti i Torrijos, per acabar a la Pl. Virreina. Hi participen les colles de balls i elements de festa major de Gràcia i colles mallorquines: xeremiers, els bastoners de Gràcia, els gegants de Gràcia , nans i gegantons, els Bastoners de Barcelona, Castellers de la Vila de Gràcia, dimonis i tamborers d’Albopàs, la colla Vella de diables de Gràcia, el drac de Gràcia, La colla Diabòlica de Gràcia, el drac Guaudiamus del Coll, la colla de diables la Malèfica del Coll i els seus tabalers.
Aviat es va considerar interessant la implicació de les comissions organitzadores de la festa major del barri en el muntatge de foguerons per tal d’intentar incorporar el costum pobler de fer foc davant de casa i així permetre una proximitat entre forasters i veïns. La iniciativa va reeixir només en part ja que cada espai que fa foguera ho fa com una festa pels veïns i veïnes d’aquell indret i no totalment oberta al públic en general. Els carrers i places que planten fogueró han de comunicar-ho per instància a l’Ajuntament amb un mínim d’un mes d’anticipació, això dificulta el descontrol però també el creixement espontani de la festa.
Però ni tan sols la pluja de l’edició del 2006 i d'altres anys ha impedit mai celebrar una festa que retorna al Principat una manera de fer que li havia estat pròpia. L'any 2011 ha estat el que ha fet dinou. Cal un relleu que entomi des de Gràcia el pes més dur que ha d'assegurar la continuïtat d'una festa que ens fa als catalans tocar de peus en terra. Sa Pobla recorda a Gràcia el seu orígen pagès amb aquesta festa urbana.