Les noves identitats

La identitat és la qualitat que una persona té d’esser ella mateixa. Es tracta d’un atribut ontològic pel qual allò que és no pot deixar de ser-ho.
Un sentiment és una intuició confusa que no es pot justificar racionalment. Sentir, però, és tenir consciència del propi estat. Ésser ja és una altra cosa.
Des del concepte estàtic de Parmènides, passant per l’esdevenidor d’Heràclit, la síntesi d’Aristòtil, fins arribar a la dialèctica després de Hegel, la Metafísica ha definit prou abastament el fet de l’existència humana i la divina. Per què doncs s’ha d’acceptar sense rubor que es digui que la condició de català és només un sentiment? Com és que en un preàmbul, sense valor jurídic, s’afirma que es recull el sentiment majoritari dels catalans per definir Catalunya com una nació?
Una nació és una comunitat de persones amb diversos vincles culturals, socials, econòmics o històrics comuns, que li donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció pròpies.
Una nació es defineix per la voluntat comunitària de ser de la seva gent.
Guillem d’Efach, cantautor mallorquí de mare africana, narrava en un seu llibre de memòries una vivència pròpia referent a la visibilització de la identitat mitjançant la llengua: Havia demanat un cafè, sisplau, quan el cambrer li etzibà:
- Germanet: si no haguéreu xerrat mallorquí hauria jurat que ereu negre!
Eus ací com una llengua minoritzada és capaç d’esdevenir un instrument eficaç d’acceptació de tot aquell qui decideixi compartir elements de la cultura societària pròpia i comuna dels Països Catalans. A un negre del Bronx no li serveix per a gaire parlar l’anglès que parla qualsevol blanc als Estats Units d’Amèrica, però al Maresme va molt bé ser un negre que parla català. Així doncs, tot i no deixar de ser el que és, hom pot adoptar volgudament altres identitats afegides i ser percebut per altres com a posseïdor d’una identitat mútua i compartida.
Voler ser, decidir ser el que hom vol ésser és una questió de lliure elecció, però no sempre ni a tot arreu. No tothom pot ser espanyol, francès o italià perquè Espanya, França i Itàlia són estats recelosos que tanquen fronteres. Europa reté milers d’estrangers en centres d’internament pel sol fet de ser-ho i no tenir “papers”.
Contra les maldats concretes calen espais i temps de bondat tangibles, construïts des de la utopia que toca de peus a terra i que, sempre i inexorablement, esdevé futur. No es tracta només de sentir, es tracta de decidir.
I com fer-ho? Cal reforçar el concepte de veïnatge, ben propi de les societats properes, de la petita comunitat. Perquè una veïna pot ser-ho sense papers de ciutadania. La veïna pot ser la mare d’en Saïd, l’amic de la classe del Miquel, pot ser la del tercer segona on al replà sempre fa olor de cúrcuma, aquella que fa cua a la parada de menuts, la que frega l’escala o la que cuida la mare quan no hi som. No es tracta només de fer de bons veïns, es tracta de defensar el barri.
Perquè en Saïd, però perquè també en Jairo i la Rocio, han de poder seguir parlant el català de forma preeminent a l’escola, per a que el barri no hagi d’esdevenir mai un geto on hi visqui gent estigmatitzada que no tingui la oportunitat de participar de la cultura societària que els haurà d’obrir més portes que als joves francesos de les “banlieues”.
Perquè després de cinc anys de treva, a Grenoble el juliol de 2010, ja han cremat més de vuitanta cotxes en la nova revolta dels suburbis. A França tothom parla francès, i a la resta de llengues maternes se les anomena despectivament “patoise”. A França ha fracassat el model jacobí d’assimilació cultural, les promeses frustrades han portat la rebelió i l’odi social dels “diferents malgrée tout”.
I Espanya reincideix una i una altra vegada en el mirall jacobí afrancesat. Cal tornar a fer front amb les idees a aquesta coneguda reinvolució política que insisteix tossudament a mensprear la diversitat cultural, centralitzant el poder i simplificant la cultura al model castellà assimilacionista, residu d’un imperi fracassat ja fa més d’un segle.
Una bona part dels americans del Carib se’n foten de la “madrepatria”, perquè el seu veritable referent d’origen comú és més africà que espanyol i els seus referents simbòlics són bolivarians, i no pas de la “Conquista”. Les noves identitats americanes es fan sentir al món amb una veu renovada que reivindica les cultures indígenes, òrfenes de protagonisme en l’aparició de les noves nacions.
Els americans són americans perquè ho són i perquè ho han volgut ser, perquè han decidit ser-ho i perquè volen continuar-ho sent, no només perquè s’hi sentin, que també.
Ara les diferents repúbliques americanes celebren els seus 200 anys d’independència del Regne d’Espanya. Cada any celebren per aquestes dates les seves respectives festes nacionals. Els argentins, els colombians, els equatorians, els veneçolans, els peruans i molts americans que viuen a Catalunya ho han celebrat amb grans festes populars on les famílies comparteixen la cuina típica de la seva cultura, on exhibien amb alegria la seva identitat compartida.
Els catalans sóm catalans perquè ho som i perquè ho hem volgut ser, perquè hem decidit ser-ho i perquè volem continuar-ho sent, no només perquè ens hi sentim, que també. No es tracta només que en Mohammed es pugui sentir català, es tracta que se li permeti ser-ho si ell ho decideix.
A Perpinyà conec un músic que és posseïdor de diferents identitats. És fill de pare algerià i mare gitana, és rumbero, és ciutadà francès, és català, és gitano i també és d’orígen magrebí. Però de totes aquestes identitats ell n’ha triat dues que el defineixen: en Mambo és un gitano català. Potser li hauria estat més còmode triar-ne d’altres, però ell ho ha decidit lliurement.
La identitat és una opció lliure i personal que fa que l’individu es vinculi a la comunitat i que es defineixi com a ésser social i individual. Allò que Aristòtil anomenava el zoon politikon, reapareix tossudament i arreu.
Als catalans que no tenim la ciutadania francesa ni la italiana, no ens cal voler ser espanyols, perquè no ho podem decidir, només ens hi podriem sentir.
Un alguerès de Sardenya es podria sentir italià malgrat que a Roma ja no es pugui visitar el Coloseu acompanyat per un guia en català, perquè el govern provincial ho ha prohibit. Com que a Europa el català no és llengua oficial...
Hi ha diputats del Parlament Europeu que estan preocupats per fer avançar la consciència de la identitat europea comuna entre els ciutadans de la Unió. El 9 de juliol de 2010 vaig poder escoltar a la Fundació Tàpies un diputat romanès del grup Socialistes & Demòcrates lamentar-se de la manca d’identitat comuna dels europeus. Afirmava que els europeus hauríem d’arribar a estar disposats a “morir per Europa”. Això fa fredat al segle XXI.
La identitat europea no es pot imposar negant les veritables identitats europees. Les identitats sempre són complexes i els híbrids culturals solen patir. Cal triar lliurement la pròpia identitat compartida. Perquè sentir-se ciutadà del món és només un sentiment, però ser ciutadà del món resulta mol car i no tothom s’ho pot permetre. Perquè viatjar és car. Perquè tenir casa per viure-hi a molts llocs és car. Perquè no s’hi val només tenir molts “amics” a les xarxes socials d’Internet.
Un sentiment és una intuició confusa que no es pot justificar racionalment. Sentir, però, és tenir consciència del propi estat. Ésser ja és una altra cosa.