Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 29 de juliol de 2010

El patrimoni festiu


Allò que la gent sóm capaços d’imaginar col•lectivament és molt valuós. La Cultura és una construcció simbólica que fem els humans. Mengem, cantem i ens emocionem seguint pautes apreses en família, en colla, en societat.
Ara com abans inventem tradicions, creiem en mites i construïm noves llegendes. Avui, igual que ahir, seguim escampant als quatre vents les noves rondalles, i ho fem també per internet. A ciutat també hi ha contes de la vora del foc que s’expliquen com històries ben certes en sortir de l’institut.
La cultura de la societat complexa iguala allò que abans en deiem rural d’allò que abans en deiem urbà. La gent sóm la mateixa gent a la Fatarella que a Gràcia, però també a Cali, a Rosario o a Amizmiz. Tenim mites en comú “amb un nom que el sap tothom”. Omplim junts el carrer en festes, passem tots junts la mateixa calor d’estiu i patim junts la crisi que toca en cada temps, sobretot si sóm gent treballadora.
Fa anys que el Museu Etnològic de Barcelona i la gent de la Festa Major de Gràcia conspirem junts per salvaguardar la part més tangible d’un mite: els guarniments d’una festa barcelonina declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional de Catalunya.
Qui ho diu que el patrimoni és cosa d’artistes i lletraferits? Els museus del segle XXI apostem per un concepte proper de la cultura, per un retorn de valors als protagonistes creadors dels mites quotidians.
No ha estat perquè sí que la conferència 2010 del Consell Internacional dels Museus, que se celebra aquest novembre a Shangai, hagi escollit com a tema central “el paper dels museus com a motors de l’armonia social”. Quan parlem del patrimoni festiu també estem parlant d’armonia.
Una flor de paper pintat no es conserva gaire temps enmig de cables, llums i caixes. Els antics tallers i els rerabotigues de Gràcia no reunien les condicions idònies de temperatura constant o d’humitat relativa. El guarniment de festa és un patrimoni tan efímer com ho pot ser una aquarel•la, però significa moltes emocions col•lectives que calia preservar.
Cada any les veïnes creadores de les artesanies efímeres, i també els seus companys homes, reserven alguns detalls del “guarnit” per a que passin a ser “una peça de museu”. El Museu conserva, estudia i divulga aquest patrimoni festiu de la mateixa manera que ho fa amb els altres tresors que custodia.
Els tresors d’un museu d’Antropologia depassen el contingut artístic o històric. Els materials etnogràfics són elements que contenen una informació molt diversa i valuosa: el rastre de la història de la vida quotidiana, els rastres de la memòria d’aquells fets que el poble eleva a la categoría d’esdeveniment, els elements rituals, els instruments per a les pràctiques, els sortilegis màgics.
Els objectes etnogràfics són eines de treball, indumentàries de festa, amulets, reliquiaris, imatges dels avantpassats, sants, déus, coves o cistells, i un munt d’altres maravelles com fades de cartó pedra, nans, vampirs, follets o regalims d’aigua fets amb ampolles de plàstic pintades amb lluentons de purpurina.
No és nova a l’Etnològic aquesta museologia. Als anys quaranta ja hi havia al museu qui feia feina recol•lectant materials festius. Ramon Violant, Joan Amades, August Panyella, Zeferina Amil, Apel•les Mestres, i molts altres van treballar per l’antic museu en la recol•lecció i l’estudi de peces tan interessants com les màscares del Carnaval, les falles de Sant Joan, les joguines, els vestits de núvia i de festa, les gralles, els sacs de gemecs, els flabiols, les castanyoles, els panderos i un etcétera que constitueix la col•lecció més important de patrimoni etnològic que hi ha inventariada i documentada a nivel nacional a Catalunya.
Ara com abans, el museu també documenta la festa, en viu i en directe, i ho fa captant les imatges dels processos de treball de creació col•lectiva que han fet possible la transformació del carrer en un espai de vida en comú durant un temps tan extraordinari com efímer.
Aquests documents fotogràfics i audiovisuals tenen una mirada etnogràfica i incrementen constantment el fons de l’Arxiu d’Imatges del museu, que en conté més de cinquanta-mil, obtingudes en el decurs de més de seixanta anys de treball de camp de diverses generacions d’investigadors catalans que han observat i estudiat cultures arreu del món.
La comparació de materials i d’imatges tan diversos fa més interessant el treball científic perquè fa possibles interpretacions més complexes i fonamentades.
L’acumulació del coneixement per a l’estudi dels experts i dels especialistes és una de les funcions del museu, com també ho és la divulgació d’aquest coneixement i el compartir les experiències conegudes arreu, posant-les en contrast i en contacte.
Un exemple d’això ha estat la col•laboració del museu amb la Patum, festa senyera de la ciutat de Berga que, juntament amb el Misteri d’Elx, constitueixen les úniques Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat que la UNESCO ha declarat i proclamat com a tals als Països Catalans.
El museu ha aportat a la Patum d’enguany imatges inèdites de la dècada de 1940 del seu propi fons documental. Però també ha fet possible la trobada entre aquesta festa catalana amb una festa caribenya també patrimoni dels humans: el Carnaval de Barranquilla, i ha apropat cultures i gent en allò que comparteixen, que no és altra cosa que la seva pròpia humanitat i gust per la festa.
Aquesta pràctica del museu transcendeix les disciplines i s’aplica de forma eficaç i propera a la societat més immediata, perquè implica de forma activa els protagonistes de la cultura, transforma de forma petita i concreta realitats dinàmiques i ben carregades de símbols, potencia valors a l’escala més propera, menuda, modesta, humana.
A Gràcia passen sovint aquestes coses, cada tarda que les dones i els homes baixen de casa i es troben al local per a imaginar com serà el guarnit. A cada tall de tisora, a cada cop de martell es construeix alguna cosa més que una il•lusió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada