Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 22 de gener de 2010

Sant Medir


Quan arriba el març, hi ha un dia en que la ciutat es desperta somniant.
Vet aquí com començava la salutació d’un programa de la festa de Sant Medir a la Gràcia de finals dels noranta, que jo mateix vaig escriure amb qualsevol dels pseudònims habituals. La mateixa salutació acabava dient:
La classe es fa avui al carrer i la senyoreta sembla més jove que mai. I una alenada d’aire fresc rep la primavera a peu de carrer.
Sant Medir és una festa que se celebra des del 1830 quan el fred de l’hivern té compassió de les violetes boscanes de Collserola, quan el temps convida les mestres a treure els escolars al carrer a collir caramels i quan, de prop o de lluny, encara ressona el soroll dels saraus de Carnaval.
Una desfilada matinal pels carrers de l’antiga Vila de Gràcia concentra cada tres de març ara com abans les colles de romeus d’arreu dels antics municipis del Pla de Barcelona anexats a finals del segle XIX a la ciutat moderna. Aquestes colles s’agrupen en una superestructura organitzativa que les federa des del 1926: l’Agrupació de Colles de Sant Medir de Barcelona refundada després de la guerra l’any 1951. L’anada a l’ermita als volts del migdia ha estat substituïda per molts per un sempre copiós dinar de la colla en un restaurant. La simbòlica baixada de les colles de Collserola ha esdevigut amb el temps una cavalcada de capvespre al carrer Gran de Gràcia on es llancen caramels a la gent que s’ho mira.
La festa té com a signes característics alguns elements materials que la distingeixen: les faves seques, les violetes, les medalletes del sant, el tortell de massapà amb la fava, les llaçades o corbates dels estendarts de les colles, l’arnés i tot el que acompanya l’utillatge propi de les cavalleries. Conté també elements immaterials com l’àpat comunitari de la colla o el romiatge a l’ermita del sant a Collserola.
Però també cal fer esment de la peculiar vestimenta dels romeus i dels endiumenjats pentinats de les dones que, a cavall, en carruatge o al damunt de camioneta, exhibeixen el bo i millor del seu vestuari. L’ostentació del capital social i econòmic de qui desfila es diferencia de forma evident amb les actituds i amb la indumentària de la gent que cull caramels mentre veu passar les colles. Els signes externs posen cadascú al seu lloc. Sant Medir és una festa tradicional que distingeix de forma ritual les categories socials.
Hi ha entre els membres de les colles el costum d’obsequiar amics i coneguts. Es dónen cigars als homes, pomells de violetes a les dones i bosses de caramels als infants. Però l’element que més es fa notar és la pluja de caramels.
Molts són botiguers que tanquen el dia de la festa per anar a cavall. Aquest fet ha esdevingut un signe característic de la festa, fins al punt de determinar la seva mobilitat en el calendari: quan el tres de març és diumenge, la festa canvia de data i se celebra el dilluns 4 de març.
El paradigma de la indumentària d’un romer és el vestit de muntar que faci senyor, pomell de violetes, medalletes del sant i faves a la solapa amb orles ben bigarrades.
L’equip d’un fester dels qui cullen caramels entre la gent del públic és una bona bossa per omplir-la de caramels, un bon calçat que no rellisqui i que sigui capaç d’esmorteïr els efectes de les embestides de les àvies de colzes ossuts i trepitjar fort. Hi ha també qui, des dels balcons, penja pararigues de cap per avall per a recollir millor els caramels que es llancen a la desfilada.
L’enrenou de les bandes de trompetes i tambors es barreja amb els crits de la gentada que, de tant en tant, reclama l’atenció d’algun conegut que li ompli la bossa:
-Mariaaaa!!! Joaaan!
La música de la festa és diversa, però tota de carrer: Els tambors, les caixes redoblants, les trompetes i els clarins propis del temps de la postguerra, van donant pas als fiscorns, els trombons de vares, les gaites i alguna que altra gralla, que amb prou feines suporta la durada d’una cercavila que comença de bon matí i no acava fins ben entrada la nit.
Una de les llegendes associades a la festa conta que un forner gracienc, Josep Vidal i Granés, va començar la primera desfilada anant a cavall i sonant un sac de gemecs, altres versions hi fan sortir una gralla i un flabiol. Però el cert és que cap d’aquests tres instruments propis de la cobla de tres quartans no ha estat present en cap de les edicions de la festa que avui es recorden.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada